The Project Gutenberg EBook of nimes atudes, by Josep Roig i Ravents

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: nimes atudes

Author: Josep Roig i Ravents

Release Date: December 28, 2005 [EBook #17410]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK NIMES ATUDES ***




Produced by Ricard Samarra




NIMES ATUDES.

Josep Roig i Ravents (1883-1966)




Als meus fills:

Nria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.

Josep, dels ulls blaus i dolos, que quan miren amanyaguen.

Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hi
ha abocat la seva nima.

Maig de 1921.




INDEX.

L'ESPARVER.
DESVETLLAMENT.
LA DAMNADA.
ELS FRARES.
JOANN.
FLAMA QUE VETLLA.
L'ESCOLANET.
L'NIMA PUNIDA.




L'ESPARVER.

_Beneda sia la penitncia!_

A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de
porpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia
tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se
sentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatdica, lenta i
muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una
sentncia eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.

Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en
el cor un bri de tristcia. La neu que vivia al cim de les
muntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel i
obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.

L'Andreu don el darrer cop d'aixada, escamp una mirada pel cel,
pleg les eines i el cabs on duia la minestra i, embolcallant-se
amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc
i posat atut; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un
munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i
aix li feia nixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la
seva nima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespre
d'hivern va entrar en el fons de la seva nima sovint solcada per
la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avanava
damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelagues
florides i la neu dels camps de citrons. Els nvols s'havien
aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avanava,
omplint el ulls de tenebres, l'esperit de para, la carn lassa de
fredors i les odes d'un silenci llarg i pregon que aclaria el
pensament i feia bategar el cor amb ms fora. L'Andreu no podia
fer-hi ms; son cervell fruitava idees llbregues, trenava
recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels
zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors
s'aturava i romania pensvol, immbil, xuclat per aquell esbart de
coses que passaven per la seva frontalera com una visi infinita de
dolor. L'Andreu era ferit per un corc etern, per un encongiment de
cor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaat, per
aquell fred tan paors que sent l'nima quan no est arrecerada pel
consol calins que dna la bonesa confortant. L'Andreu es veia
perdut, com un arbre defallit per l'abraada fatdica d'una eura
xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se
de l'abraada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com
una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant-
li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la fa, com les
fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un
respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com
si volguessin exhalar els darrers adus a la claror de la vida que
deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es
veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per
tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien
alliberar-lo  d'aquell rosec pregon i constant que havia creat una
estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell
capvespre, ms que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia
d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si
una confessi involuntria li mogus els llavis commosos i movia la
testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa
als ulls, i una gota bullent caigu damunt sa m rasposa i colrada.
L'Andreu va restar corglaat, mir el cel reblert de celstia. No
hi havia cap nvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia
estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsada
del cel, i ell tenia una gota damunt sa m que no gosava moure ni
esguardar-la, i va pensar esferet : -Ploro!... Quina nyrria
tinc!... i tot per gallfol!... jo no s jo!... avui criaturejo!...
ploro tant garnags!... si em veis la Tecla... i el sometent... i
fins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temers que en
arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's
prop d'una soca d'alzina voltada d'un flot de bolets que creixien
en la humitat. All, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la
seva histria.

L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de deb i a desgrat
de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i
desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una
avarcia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus
atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules
plenes d'encs per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreu
era un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava;
al costat de la Tecla, ben aviat esdevingu un treballador
desficis d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballada
i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa i
plena d'encant i joventut.

La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i
una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que
miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va
passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat
esplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia
volgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poble
lluny, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.

I vingu la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanx que
l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons
respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven.
Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava ms bonics els
cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les
terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en
tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una
discussi entre la Bel i l'Andreu, per la Tecla tot seguit
esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borrall damunt
una m febrosa.

-Mira, Tecla: no vull que vagis ms al mercat; vas molt cansada i
primer ets tu i el bordegs- deia l'Andreu amorosament.

-B, doncs; de qu menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i
engelosida -tot va tan b! en bona fe... anirs a vendre, perqu jo
ho mano!

-Ds no hi anir perqu jo no la gicar anar-hi.

-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el
parracaire. Perqu teniu quatre cassigalls voleu fer vida de
senyors!

-Calleu! no la gico anar i prou!

-Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!

La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aids a
espargir aquella tempesta.

-Qu criden? Qu criden? mireu el noi quina baballa! Sembla un
tirarany de la cort. Fa, mare, que aix sn les dents? Repara,
Andreu; aquest s que no t la baba tancada; tant dolent que s!
Ves, el noi de can Ton va morir-ne, oi mare?- I la Tecla agafava
el nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les mirades
anaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feia
anar les mans com si volgus esquivar un ardat de mosques, i movia
els peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I el
front arrugat del gendre, geners de cor, esdevenia ple de
serenitat i els llavis tremolosos de malcia de la vella prenien la
quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava de
viu en viu.

-Home, no en facis cabal; no veus que s vella? no vols que vagi a
mercat, no hi anir... pero no ho diguis!...

-S, per ella m'ha dit...

-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por que
farem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu,
tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que sn les dues. Afanya't
a llaurar la pea de baix. Jo vindr a cercar-te al vespre amb el
noi. Si fas bona feina el noi et far una estimaci; au,
afanya't!... que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!

L'Andreu marxava cantant.

-Vs, mare, ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir el
macat de la mossa? -Jo li som dit que hi anireu tot seguit.
Sentiu? La gallina ja ha post!- I la vella tot seguit marxava com
una fura cap al galliner, i amb el desfici d'arreplegar un ou ms
que amagava en les golfes, no deia ni un mot de la renyina.

Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa.
Havia allunyat una tempesta amenaadora, i per sa imaginaci
passava tot una volior de pensaments i recordances. La seva vida
fra ben sortosa si no fos per aquell allunyament constant de les
nimes del seu marit i la seva mare. Ja de fadrina havia venut
totes les temors que li infonia la seva mare. Un cop casada,
l'Andreu havia sortit un marit treballador, amors de la llar i
manyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu geni i amb una
postura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's venuda dels
mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimaci que la
Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempre
anant d'un cant a l'altre tot esperant desficiosa que li
demanssin qu deia i qu li passava. I com que no li deien res es
corsecava de rbia.

-No-res; que tot en aquest mn no es pot tenir!... Si no fos per
aquells rampells, la nostra casa fra el cel... ja tenia ra
aquell predicador que va venir per la festa! La vida s un cam de
dolor,  cal que tots el passem i que no vulguem allunyar-lo, la
dolor s l'escala del cel! Jess i pacincia!- es deia la Tecla bo
i donant el pit asseguda prop del pou de l'era. De sobte el seu
fill va deixar el pit i va descloure sos llavis per exhalar un
somriure. El cor de la Tecla va sentir una emoci dola i l'alegria
va omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent. Quina
festassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales de
tant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa.
Anirien a ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li havia
proms, i fins van pensar fer un regal a l'via, que en saber la
festa projectada va fer grans reflexions. -Teniu la m
foradada!... aix pla, aviat serem a can misria! Al meu temps no
es feien aquestes ximpleries.- L'Andreu s'ofenia i la Tecla
s'entristia.

Vingu una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada
es perdia. Una pedregada va espolsar els rams. Feia dolor
esguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens
de vida, com una muni de gotes de sang encara bullents i amb els
pmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats
que romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia
defallit. Si hagus vist un pags que anava a captar l'haguera
seguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tan
paorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat a
morir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre i
va dur-lo als camps com si ports un noi rebec a casa el mestre.
L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-lo
riure. -Au! qu s aix! sembles una gallina mullada! Que et creus
que tindrs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar un
nodrs i un mec. Va venir aquest bordegs que sembla un pom de
flors!... Aquest any ens toca el rebre. Jess i pacincia! Bona
casa, bona feina, i hala! val ms aix que no pas una malaltia!-
L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -Riu, home, riu;
ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el
plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Du plau,
tot ser regadiu i aix s la vida. Jess i pacincia!

L'Andreu torn al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. La
vella va tornar-se ms arrupida, ms seca i arrugada i ms
rondinaire. Amb el desfici de copsar un ou ms, no dormia; i amb la
dria de les lloques no restava ni un respir tranquila. Anava a
vila, venia els ous i amagava els diners sota terra. Els conills
d'orelles llargues i morro bellugads eren sotjats per la vella a
tothora. Un dia en qu va morir-se'n un va plorar com si s'hagus
mort una persona volguda. Un dels dies torn del poble tota
transportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! no cal que us
encaparreu! Ja som salvats! mira, ha arribat la jove de can Bou,
grassa, maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! I
diu que sap una casa que volen una dida d'aquest poble! Tecla, som
salvats... Es tanca una porta i se n'obre una altra! Ja som
salvats!

La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i para, va ullejar
el seu fill que dormia en el bressol prop de la cucola; fu sospir
i rest embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava una
boca desclosa per la fam. I el dubte va caure en sa pensa com una
llavor ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humida
per l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sent que la llavor
niaria sota sa frontalera, i aix l'esglaiava paorosament.

-Ara que el noi ja t ms de mig any ja s agambat! amb sopes i
llet pujar gras i fornit!... Si no vas a ciutat a fer de dida quin
hivern ens espera... tota tremolo de misria!- La Bel anava parlant
baixet, baixet, mirant de fit la Tecla per sotjar com es prenia els
seus consells. La seva filla restava amb els ulls clavats a la
pastera i el pensament perdut entre el dubte que havia caigut dins
la seva nima desolada. -La jove de can Bou ha dut cent duros...
filla meva! amb cent duros som salvats!

-Prou!- va fer sobtadament la Tecla. L'via va fugir esporuguida.
Desprs de passar una bella estona silenciosa va tomar a la
mateixa. -No t'ho prenguis malament, que una mare mai aconsella
amb mal fi!  tu t'ho penses, ho parles amb aquell!... i mira,...
calla, que ara ve!

L'Andreu va arribar defallit dels camps perduts. Va asseure's a
l'escon i mirava el foc tot consirs. Tenia els ulls papalluts i la
cara macilenta. La vella va atansar-hi i amorosament va tustar-li
el muscle. -Deus estar capolat, oi, amb tanta feina! ja et
planyo!- L'Andreu va mirar-la astorat, de cap a peus. -Saps qu
deia a la noia? que si fa com la jove de can Bou, l'any vinent
tindries cent duros i tots salvats!

L'Andreu va fer un moviment com si li piqus una vespa, obr els
ulls, obr la boca, va donar una llambregada a la seva dona que
tenia el ulls baixos i plorosos i se sent defallit. Els ulls de la
Tecla no es movien, no l'emparaven i es veia perdut. Es fu un
silenci aclaparant. Sols se sentia la remor del bressol que la
Tecla movia amb el peu. Desprs el bressol va aturar-se a poc a poc
i sent el respir del ca que dormia dins d'un cof. La veu de la
vella prenia una dolcesa sinistra. S'atansava a les odes fent una
remor suau, com el mosquit que s'acosta cantant per donar la
fiblada. -Tu t'ho penses... ho parles i tria entre la misria i la
fam o la salvaci de tots.

L'Andreu que tornava ablanit pels planys de les pagesies no tenia
coratge per a res i es veia isolat sense la mirada salvadora de la
Tecla, que el volia sentir sense fer-li cap mena d'indicaci.

I el silenci es fu cruel; tots sentien els batecs de llurs cors.
El gos es gratava la cuixa amb les dents. El nen dormia amb la
boqueta oberta i el respir d'ngel.

-Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pesseta
sempre s una pesseta!-

-I el fill? un fill no s ms que una pesseta?- Va exclamar la
Tecla corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla va
redrear-se tot d'una, s'al de l'esc, don un cop de puny a la
taula i digu:

-Prou, sogra; no en parlem ms! La Tecla no es mou de casa.

-Per aix som joves per no acovardir-nos! oi, Andreu?

-I ben net, Tecla!

-Voleu fam? doncs fam passareu!

-Prou n'hi ha, sogra. Sembla que parlant vos engreixeu? quina
trencaametlles n'hi ha de vs!

-Tu vs dient; veurs el dia que l'enclaperi. Ja passarem comptes.
Tu ara pois, pois, fars la teva. Jo et deixar enfurrunyat i
desprs la fam i la misria se't menjar de viu en viu. Jo s tot,
tot el que ha passat a can Bou i havien de passar un any menjant
trumfes i pa de favons! I sort de la jove que an a criar a casa
d'uns senyors i li han donat roba, diners una...

-Calleu! I quina dona tant cofinera!- estem b a casa amb aquestes
batolles!

-Andreu- va cridar la Tecla com un esfinx que es desvetlls d'un
sommi -Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haur
trepitjat!

I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignaci. -Quin
farrigo-farrago! aix s un infern, quina nyrria! Aquesta vella
s una bruixa! mai no he vist una dona ms escornifladora!

Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alar la m tremolosa i,
mirant enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagars...! crieu
fills, crieu porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia com
si la petjada de la vella li fes mal.

La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trenc en un plor
enternidor. El gos es va deixondir, s'hi acost movent la cua i va
llepar-li la m.

D'aquell dia en la Bel no par la brega sorda amb una constncia
atudora: ara amb mots plens d'amor, desprs, amb renys desptics,
ms tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estava
arraulida, i l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anava
acorant, acorant sentint que les paraules de la vella que obrava
de gany i els anava guanyant de mica en mica. Si sentia per atzar
que la Tecla bo i rentant al rec cantava, s'hi encaminava
ranquejant i desprs de sotjar per veure si no hi havia l'Andreu
per aquells voltants comenava la sev vrbola fatdica.

-Canta, noia, canta! pots ben cantar la can de la fam! Que
canti la jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua est b, per
tu!

Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriure
li amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Bel
restava davant i com qui fa una exclamaci en la solitud deia:

-Ai senyor, quin fill tant xams... pobric!... i de pensar que
haur de patir sempre ms misria!... Pags endarrerit, cap anyada
li s bona!

La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar les
rancnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble.
All, en la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan ms
aspres. Hom no les pot diluir amb les converses del carrer, les
rialles de la plaa i les plasenteries del venat. Si visquessin al
poble, ella, tindria ms coratge per anar lluitant entre l'avarcia
de la seva mare i la feblesa del seu marit que, no sentint la seva
nima esperonada el veia conquerit per la Bel amb la seva
ganyoneria de corc incansable. Ara fent anar la seva mare amb les
velles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els seus
germans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Per
a la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota el
jou d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Tecla
se sentia un neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que una
nit, desprs de fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins al
fons del cor, la Tecla va dir tota traspostada. -No puc ms! Dem
marxo! Andreu, tu m'acompanyars a ciutat!

L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla el
deixava.

La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothom
va agafar l'infant i fent-li postures li deia:

-Mira l'hereu de la casa salvada! Anirem a mercat a comprar dos
xurms!... i tindrem carreta!... i criarem nodrs!...

Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La claror
del mat avanava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Les
resplendors del sol naixien a l'horitz mentre la boscria entonava
l'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'una
lira gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aire
s'an llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. El
dia fra ser, el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet.
L'Andreu endevinava la joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa i
l'amargor de veure la Tecla que marxant no el deixava esdevenir
rioler i xiroi. I caminaven silenciosos, l'un darrera l'altre, pels
caminois de les boscries, entre les gatoses florides i els arboos
florits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena com si el
silenci se li poss a la gola. Volia parlar, i triant triant
l'esbart de pensaments que passaven per sa imaginaci no deia res,
tenia els llavis quiets com si s'haguessin glaat. I el silenci se
li ficava odes endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguit
aclaparador. A la fi, tot arrancant un tany de roman florit va dir
a la Tecla:

-Mira, roman florit!... Ja deu sentir que ve una Mare de Du!

La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deien
res al cor. El seu marit parlava per parlar. La seva nima no
sortia per sos llavis, ni mirava per sos ulls.

-Quina blancada! i tot s gelada; no hi ha llei de glaada! ac
que la terra s negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de gla.
Mira ara quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quillu
no se t'aferri que s un gos molt verins.

La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eran
inquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample i
ser. Avanava emparada de tota la reialesa que dna un sentiment
hum noble i ple de resignaci. La Tecla es veia vctima de la
feblesa del seu marit i de l'ardent passi de la seva mare menjada
per l'avarcia, i com un sentenciat innocent anava cap a ciutat
esmaperduda i acorada i venuda.

-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus? aix s
el fruit d'aquesta terra borda que no lleva res. Sembla que ests
molt afectada! que no em dius res!

Van tenir de crrer perqu el tren venia furient. El comiat va
sser terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoci i
sentint llstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fos
una criatura, per va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haver
dit res en tot el cam: sols va descloure els llavis tremolosos per
dir-li:

-Andreu, vs amb compte amb el noi i la mare! Vs cada dia a la
vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. Amb els
primers diners que t'envi compra la grana que tens menester!- El
tren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar
perqu la Tecla baixs tot seguit i tornar junts a casa i fer
callar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscor
de una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si torns del
fossar desprs de soterrar-hi la Tecla.

La Tecla ja s a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova,
planxada i encartronada, amb uns llaos immensos a l'esquena i tot
un davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el
coll i li torturen les orelles. s una dida teatral. Una apoteosi
de dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa
anunciadora de qualque agncia de dides. Ella, plena de vergonya,
sofreix horriblement i plora d'amagat.

La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els
mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement
japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb
grans llaos de seda al coll com si tinguessin angines. Esttues
orientals amb bombetes elctriques que s'encenien, dols, vanos,
ombrelles del Jap i moltes pells; pells de tigre, d's blanc,
d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia
una pianola amb tot el repertori viens d'operetes mortals de
necessitat, i un gramfon amb totes les canons de moda cantades
per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven
fent escola d'immortalitat pels teatres de variets. Al despatx de
l'amo de la casa hi havia una allegoria de l'amor que figurava en
un cert piset que tingu en la seva joventut. Les cortines eren
abundoses i totes de seda, la calefacci sempre encesa... per la
casa era una casa freda, trista, sense nima i sense el caliu que
dna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia
biblioteca!

L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operaci
comercial que ell anomenava _de viu_. L'operaci fou senzilla. Un
vaixell arribava carregat d'una substncia de qu ell tenia el
magatzem ple. Amb la seva influncia, el vaixell no pogu
descarregar perqu els papers no van sser despatxats. El vaixell
torn desprs d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la
substncia al preu que li sembl. Ara, enriquit, gastava els diners
a gratcient, i la vanitat li feia somniar glries populars.
Anhelava sser diputat i el ventre li esdevenia volumins. Era
baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials
grosses i cargolades, i una rbrica on tot eren onades, llamps i
corbes que semblava un temporal desfet.

La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovenana que no
perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on
pogus emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una
necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia
perfums penetrants. A poc a poc an encoratjant-se en els
empolainaments artificiosos de les dones i comen per l'ondulaci
i fin per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als
ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No
criava per no fer-se malb i s'avorria eternament per tot arreu. La
Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! Rei de la
vida!

El servei era nombrs i poc fael.

-Mireu, dida, aqu estareu molt b. Sn uns senyors molt bons. No
miren res ni compten mai; el rebost sempre s obert. El senyor s
molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perqu s ms
viu que els altres. Vs, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que
vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha
guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins
semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida,
entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.

-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn
eslamacions d'admiraci i adulacions agradoses a la seva vanitat,
-aquest piano costa tant com una parella de bous.

-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! quina riquesa!

-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.

-Ma! quins vidrets tant lluents!

-Oh! sn brillants de tres quilats cada un!

-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el
cap i mirant el cel...

-Ui! aix la fa quedar parada? Ja li ensenyar els rosetons que
tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui rem nosaltres-
exclam la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cant a l'altre
davant el mirall que tenia ms a prop.

-Olori, dida, quin perfum.

-Noi, quina flaire... retorna!

-Aquesta ampolleta costa vuit duros.

-Rei de la vida! com vuit gallines!

-Miri, veu aquests mobles sn... sn... sistema Napolen quinze!
tenen molt mrit!

Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona
escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els
artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com
si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida
tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressi. Per son
pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques,
maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb
el munt d'unces que costaven els _vidres esquilats_, el piano, els
rosetons i els perfums de la senyora presumida.

-Qu pensa, dida, tan callada? miri, ara li far un vestit de
vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costar?... estar
contenta?

-Rei de la vida! aix s massa!

La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc
i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella
casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glria.
Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a
poc an comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li
havia apreciat. Aquest engrement va fer-li enxiquir la flama
d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de
l'enyorana no li escalfava el pit. El record del seu fill no li
enaigava els ulls. Complia serena la missi de dida i fins trobava
que la seva mare tenia ra.

I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una
moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al
poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vdua
entenimentada en qui ella pos tota la confiana. Cada carta era un
garbell de consells i un ardat d'xits ciutadans que ella feia
saber a l'Andreu i a sa mare perqu estiguessin contents com ella
estava.

Un mat la Tecla estava gronxant-se en un balanc com cada dia. Hi
tenia una fallera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va
tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que ans a
rentar la roba. La dida va alar-se amb recana, prengu el cove i
va dir amb posat malicis:

-Vol dir que tocar aigua no em recular la llet?

La mestressa va escruixir-se i li fu deixar el cove tot seguit. La
Tecla va asseure's al balanc i tot d'una va enrogir-se de galtes
avergonyida. Es record d'aquells matins que passava al riu rentant
i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota
l'encontrada, de les anades a vila de bon mat, per florejar els
coves de les firaires, d'aquelles tardes en qu anava a la terra
amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia
hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar
un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera
tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls
de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens
d'astorament i condol.

-Rei de la vida! qu sc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant
els ulls, i enton una can de bressol per adormir la criatura que
alletava.

Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.
La son son se n's anada
Pel cam de Perelada
I abrigada amb un llenol.
Jo em pensava que era un home
I era palla de fajol.
Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.

Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el
fibl de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la
Tecla va pagar el que devia; desprs, alliberat del neguit que li
donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que
van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de
l'hivern acoblats en un ram, assaborint les delcies del vi, les
cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de
l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els
diners estava com una folla.

-On s la mesada, Andreu?

-Jo la gordo!

-La perdrs; dme-la.

-No patiu; la porto a la faixa.

-Te la robaran!

-No passeu nsia.

-Amaga-la al graner!

-No passeu neguit!

-Ensenya-me-la!

-Prou! no sc cap xarric escarrabillat perqu em mireu les
butxaques.

-Que ets genit, noi! Que et creus que dormo! tot ho s! ahir vas
perdre tres duros!...

I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien
de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dria de
rescabalar els diners perduts i la visi dels seus companys
gallfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins
qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el
tartaner, temers de tornar tan tard a casa seva i sentir la vella
que l'esperava cloent de rbia les dents i dient malediccions
plenes de follia.

El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encs de fill sanits i
rialler. L'via el peixava. Havia provat tot el que li deien les
dones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de
cabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una color
malaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.

-Feu-lo curar d'enyorament!

-Aix s la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho
diuen, bons plats de sopa i bast.

-Sabeu qu t, Bel, el vostre nt? cucs... poseu-li un pegat al
malic.

-Aix s la ferramenta, dona!

Cada comare li deia la seva i l'via entre provatures anava
passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava
amb fredor.

-Aquest vailet de tant estar amb vs fins t la cara de vell! li
haveu encomanat les ravineres!

La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i
tornant-se cega.

-Em sembla que est ms escotorit el noi! li faig el remei de la
sonmbula. Li faig fer dur un mitj el va flairar i va dir tot
seguit: tot s enyorament! Com que la Tecla aviat vindr! la
criatura guarir tot seguit!

Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balanc, una
calaixera i una muni de regals. La visi del seu fill va fer-la
trencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a
la lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i es
deix caure en el balanc abatuda sense virior per a dir un sol
mot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas per
pas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint un
desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i mirava
el seu fill venuda, aclaparada.

I el fill indiferent, sense conixer la seva mare, estossegava com
un vell, tenia un ventre gros i feia un ploric etern. Brut,
moquills i malalts. Les carns xuclades, la rojor esvada, la veu
apagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguits
que s'havien oblidat de besar!

L'Andreu, desprs de repassar tota aquesta histria s'al com si
es deixonds d'un somni ple de neguits. Ja s de nit.

Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques
nues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels
garrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant el
ritme dels grills, el cant humil dels ttils i la cridria
esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que han
sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoci, de recana
pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels
ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no sn de
fred. Tan a prop de Du, els estels no en poden tenir de fred.

Nit d'hivern amarada del silenci dolors que entra en el cor i
desperta la conscincia i l'omple de basarda. Els llavis resten
immbils enyorant les paraules vivificants. Les odes sn lasses de
la quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar el
vent. El vent que s l'nima de les nits d'hivern!

I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels
temers d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i
omplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que graten
asprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyes
llumenades per la celstia amorosa. De sobte el vent s'atura i les
remors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, el
trepig de fulles mortes i la por que s'ala ufana dintre el cor.

L'Andreu estava corprs per la nit d'hivern. Volia tomar a casa
seva i la para li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat
amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader
va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l
va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor
hivernal. L'Andreu temers va mirar-la embadalit, va trobar-la ms
formosa i no gos dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avui
que havia treballat, tenia ms delit per encarar-s'hi, es creia ms
digne per encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ell
volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penediment
corsecador.

A la fi, avanant en les tenebres de la nit arriba al portal del
mas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en
la foscor i va trucar amb temena. Se sent la remor de treure la
barra i els grinyols del forrallat.

-Qui hi ha?

-Obre!

-Grcies a Du!

La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els
ulls i tapant-se amb el mocador el coll, perqu anava un xic
escarida. Dintre la casa entr una onada de fred. Sense dir-se res
l'Andreu va deixar les eines en un rec on hi havia un estol de
forques, dalles i sedassos, penj a una estaca el tapaboques, es
tragu els esclops plens de palla i deix el cove damunt el banc
escon.

Desprs puj calmosament l'escala de fusta.

-Qu fa el noi?

-M'apar que t febre!

-Qu li heu fet?

-La mare li ha fet unes untures.

L'Andreu va esdevenir tremols com si la ventada el somogus. Entr
en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els
ulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia
amb desfici tot el que li donaven.

-De quan en que est aix?

-Tot just tu marxaves ha comenat a posar-se calent, calent, tot
pioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!

-I qu espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.

-Tu dirs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a
fit amb altivesa.

-Per qu sn els metges?- exclam amb indignaci.

-Que et creus que vindr el senyor Celest! li devem dues anyades!-
va gorgolar la vella.

-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va
interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.

L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents.
Esperant amb desfici que la Tecla el repts per alliberar-se de
l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolors!
La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa
i l'Andreu es fonia d'angnia en aquell silenci que li entrava a
l'nima com una punyida roent. L'eura el corsecava.

-Qu faig, doncs?

-Tu vs a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celest!-
va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.

L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baix com un
llamp l'escala de fusta que cruix cuidant a trencar-se, agaf
l'aixad, esmicol amb rancnia el balanc que llan a la llar
encesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant va
dir-li cridant i posant-se la m damunt del pit.

-Jo et portar el metge! costi el que costi!- agaf un coltell,
prengu d'una revolada la manta, la bta; llen amb fria la barra
de la porta, l'obr i la tanc amb una gran embranzida. Se sent
remor de les claus que queien per damunt les llambordes.

-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esferement i angoixa.

La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un
esperitat es pos a crrer entre conreus i boscatges com un Cam
ple d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son
germ.

Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga,
l'Andreu va aturar-se damunt d'un mullads glaat que creixia sota
sos peus neguitosos.

-On sc! aix deu sser el reixorc de can Massot- va mormolar
l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i
respirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns
nvols que colgaven els estels un a un. El mag de l'Andreu se li
entorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i no
ho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cerc un
tocom per escarquillar-se. Es palp el xix que duia a la testa i
se'l trob sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentiren
lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangu dret immbil,
i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.

-Quillu!... t!...- un gos va callar tot d'una i ruflant amb
desfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va
exclamar: -Ja s on sc! sn els gossos de cal Gabaix!...- i va
astorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiat
per la seva geniada d'orat.

Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una
llosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes
que cossaven la seva nima. Si torns a casa!... Va semblar que la
Tecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser el
renyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat,
li demanaria perd i s'hauria fos per sempre aquell silenci
aclaparador que per tot l'encalava com una ombra eterna. I si se'n
tornava? I altre cop desfer el cam i no dur un remei per al seu
fill!... I si la Tecla no el reptava! qu faria all altra volta
en mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridora
penitncia?... Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sense
cercar un blsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fos
vessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller i
endolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada per
les arrugues dels greuges.

Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va
asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals
amaraven son nima contorbada. Sobtadament, com el llampec que
esclata en una nit tenebrosa, son nima fou illuminada per un
goig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu va
sospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitana que donen
les bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nit
esperant que llustregs per sotjar la sortida de la fera que amb
ms bra que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fent
la capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar a
cercar el senyor Celest amb la pega a les mans, la serenitat als
ulls i son nima guarida d'aquells pesars torturadors.

Per ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament.
Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la seva
nima afligida. Tindr por que faci una malifeta i passaran les
hores paorosament calmoses i la nit ser llarga com una dolor i la
mirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llgrimes que ell
volia estroncar, perqu les sentia caure dintre el silenci de la
conscincia com un degotall mortal que li donava un lassament i una
feblesa malaltisses.

-Tot just s mitja nit! anir a casa, avisar la Tecla i marxar al
amagatall!... Li parlar de lluny. Em fa por veure-la de prop!

Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. No
tenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupia
el cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alaven cobertes de
neu prop de l'era i agaf un roc i va llanar-lo amb destresa de
pastor contra la porta de casa seva. El cop retruny en la nit
ferstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com si
els requs arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a la
casa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervell
encaboriat i les galtes li bullien.

-No ho han sentit!...- i torna a tirar un altre roc.

Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i la
teulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessin
por d'aixafar-se els uns amb els altres.

A la fi, la finestra va obrir-se, la claror va illuminar la neu.
Una testa blanca va mirar desprs de passar la m tremolosa pel
vidre entelat i l'Andreu enquimerat en comptes de dir: -Vaig al
senglar! No passis nsia!- va alar el puny clos amb follia i
exclam irat: -Mira la vella renyoca!- i plorant de rbia va marxar
tot abatut. La finestra va tancar-se com un ull que torna a
adormir-se desprs de donar un esguard d'ensunyat. Nevava a pleret.

L'Andreu ja s a l'amagatall dalt d'un espadat i amb les pedres al
seu devora i el ganivet. Sota mateix hi havia el corriol estret on
passaria el senglar amagat entre els matolls atapets d'aquella
gorga. Ell en sabia una nierada en aquell indret de la muntanya i
la nica eixida era aquella. Si tenia sort com les altres vegades!
Per aix li deien l'_Esparver_ perqu caava el senglar a l'aguait
d'un cim estant i un cop ferit s'hi llanava com una fera. Tota la
contrada el coneixia i ell comptava les morts dels senglars amb
tota la delitana amb qu un compta les victries ms glorioses de
la vida.

Aquella nit tenia por d'ell mateix. Arrupit dejs els abrigalls,
sentia caure la neu al seu damunt que de tant en tant s'espolsava.
Estava desficis glatint per arribar a la matinada. I el temps
semblava que s'havia aturat i que la neu havia fet pacte de caure
eternament.

Gitat a terra, mirant la fondalada, l'Andreu va abaltir-se i somi
que queia en la pregonesa paorosa de l'abisme, i tot caient va
pensar que si moria del cop mai ms no fra trobat, i si vivia la
seva veu no fra mai sentida... es perdria en la solitud com les
remors d'un degotall ignot! En el trgic somieig l'Andreu es veia
all al fons, immbil, de cara al cel, veient a cada matinada
baixar brunzents les pedres que els pastors llanaven a l'abisme
escoltant amb delcia les remors infernals que feien en sa
davallada boja. Ell morint-se a poc a poc veuria atansar-se i
fer-se grossa la pedra fatdica que li duria la mort... desprs una
veu s'alaria triomfal en sentir l'espetec del seu crani esmicolat
i escolada sa vida mai ms fra trobat, mai ms fra sentit i les
pedres que davallarien brunzents l'anirien colgant entre els ossos
dels animals llanats en la buidor sinistra d'aquella gola
famolenca i muda. L'Andreu es deixond ms fadigat encara, i
respirant amb un neguit febrs mir la foscor amb fa espaventable
i ulls dolorits. Com havia patit! La dolor minvava en son cor
domenyat i comenava el gaudi de la penitncia purificadora que
tant desitjava per a guarir dels penediments que li havia dut
l'afrosa vida que fu tot l'hivern.

I el silenci que ell tant temia torn a voltar-lo com si tot el mn
fos conjurat a callar. Sols de tant en tant una branca que cruixia
abatuda pel pes de la neu, trencava la tranquilitat augusta de la
nit. L'Andreu tremolava de fred; tenia les mans balbes i els ulls
neguitosos d'alliberar-se de la tenebra glaada que el colgava.
Havia begut tot el vi de la bta i va rosegar un mos de pa que va
trobar butxaquejant all ajagut bocaterrs. I es removia en la
foscor, com una cabellera de dona desesperada.

-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podr guarir-se. Quan
el senyor Celest treballa de gust, cap pastor de la rodalia no el
guanya. Pobre fill! quina gemegor feia! Est ben atrapat! aquelles
galtes de farro que tenia quan el deix la Tecla i ara est
esbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp!
Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures i
tot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara es
mor d'aflaquiment! Si puc caar un senglar! no n'haur cap de diner
la vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celest i l'altre
pels remeis!... La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimaci,
fillet meu! Ara ni t fora per fer mig pet!

Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neu
va fer estremir _l'Esparver_. A la llunyania naixia una clarcia
feble. Semblava una parpella que s'ans obrint... obrint i
allunyant-se de la son. La claror tmida, quieta i silenciosa anava
avanant com si tingus por de fer remor i deixondir aquella neu
que semblava adormida damunt la terra. El gla dels bassiols i les
fontanelles va pendre la brillantor com els ulls d'un mort. La
mirada de l'Andreu que esdevingu escorcolladora cercant en aquella
quietud la tremolor d'una mata somoguda pel senglar. No res! Les
gotes dels arbres penjaven trboles i glaades com si fossin
llgrimes de pedra immortalitzades per un estatuaire. L'aire era
quiet com si tamb fos glaat.

Ara!... Una esgarrifansa d'emoci va passar pel cos balb de
l'Andreu. Un matoll va moure's al fons de la gorja. La neu va caure
feixuga i les branques alliberades brandaven en l'aire cada cop ms
enllumenat per les clarors vivificants de l'alba tranquila. Els
ulls de l'Andreu van esbatanar-se; el seu respir va perdre el ritme
i el cos bategava ple d'impacincia. Mir les pedres, agaf el
ganivet i fu un sospir pregon i silent. Ja es veia la testa bruna
del senglar que sotjava abans d'eixir, amb sos ulls petits que
lluen entre sos pls grisos, aspres i bruts d'argila. Flairava la
terra i l'aire i mirava al cel i caminava a poc a poc enfonsant les
potes en la flonjor de la neu. El seu bleix feia un nvol que es
perdia en l'aire geliu. Quan era al bell sota de l'espadat, on
romania l'Andreu, amb la llestesa que cau un llamp, una pedra va
caure furient damunt del senglar. S'o un gruny de dolor i un
rodolar de pedruscall i un crit triomfal de joia que deia: -Ja s
meu!

El senglar jeia amb l'espinada partida, les potes del davant dretes
i un panteix seguit movia la seua crpora. L'Andreu baix l'espadat
com una cabra. La neu cruixia sota sos peus neguitosos i la m
empunyava la ganiveta amb tremolors desficioses d'esperana i
alegria.

-Sc jo, _l'Esparver_! que vinc per tu!- La fera va obrir la boca
follament i reculava amb pena.

-Qu vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobric
fill! per deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo sc
perdut!... pel meu fill!- i provava de ferir la fera que feia uns
grunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang.
L'Andreu suava d'angnia i fadiga. El ganivet restava fred i net en
sa m foruda. -Deixa't matar! o menja'm una m! fes-me malb per
sempre! que la Tecla em guarir tot fent-me moixaines! xucla'm la
sang! mata'm- I tot dient aix l'Andreu avanava com un orat i el
senglar reculava com un foll i els respirs eren cada cop ms
fadigosos i les escomeses del ganivet de l'Andreu no assolien la
fera acorralada! -Prou! s'ha acabat! o tu o jo!- i per aquells
ardiments que en la vida dels homes esclaten per fer els heroismes
ms colpidors, l'Andreu atiat per sa voluntat agegantada va
posar-se la manta damunt del bra, l'atans al senglar, i mentre
aquest la mossegava, ell va enfonsar-li el ganivet al coll amb la
destresa que occia els porcs casolans i va remoure l'eina dins la
ferida crudelment i un doll de sang va escampar-se damunt la
blancor i el senglar va torar el cap fent un gruny llastims i
agnic.

Aix, com ix el llamp en la tenebra i escampa sa blancor vvida,
aix com esclata la claror radiant dels ametllers entre les
branques fosques, aix com una rialla llarga neix entre el silenci
d'una fondalada muda, aix sobtada, ufana i radiant fou l'alegria
que va brollar del cor de l'Andreu que es vei alliberat d'aquell
nus que li estrenyia el pit i retrobava les delcies de la
felicitat allunyada.

-Tecla! Tecla polida! Bonica; bonica meva! El senglar s mort!
Fill meu! ara guarirs!- cridava plors de goig l'Andreu, i l'eco
d'aquelles fondalades anava repetint cada cop ms lluny els seus
crits victoriosos com si les muntanyes volguessin dur fins a la
Tecla la veu joiosa del seu marit victoris en la lluita
aferrissada.

L'Andreu furg ses mans en la neu per netejar-les. Les tenia xopes
de sang fumejant. Va netejar el ganivet bullent passant-lo damunt
la nevada, i tot seguit es carreg el senglar.

La ferida degotava i damunt la blancor de la neu queien les gotes
de sang redones i vermelles com els galzerans i les cireres d'arbo
que havien madurat en les fredors de l'hivern.

L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contrada
cridant de tant en tant com si salmegs el ritual de l'alegria
ubriagant, refulgent!

-Ja s meu, Tecla polida! bonic meu! fill del pare! rovell meu!
Ja sc un altre!

I fins s'avergonyia d'haver desitjat plorar nit i dia fins que els
ulls se li fonguessin entre les llgrimes i arribar orb als peus de
la seva muller i all agemolit, sentir la seva m tbia i amorosa
que li feia una moixaina i el condua perdonat pels camins de la
vida. -Qu vol dir, plorar?... Riure! amb el cap ben alt i el
senglar mort cos a cos... Tecla polida! Tecla bonica! Ja vinc! Vaig
a fer la capta del senglar!- exclam l'Andreu, cridant en les
solituds aclaparadores d'aquelles muntanyes plenes de neu.

Desprs de passar per damunt les aiges enconcades del gorg glaat,
l'Andreu trucava a can Busc.

-Minyons de Du! Obriu!

Ning no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que
duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda.

-Qui hi ha!

-On sou!

-Jo; _l'Esparver!_ Au! obriu, que vinc capolat!

-Que porteu quelcom!

-S, afanyeu-vos! porto un senglar i vinc a fer capta!

La gent de can Busc va obrir tot seguit la porta, on hi havia
clavades tres creus de palma beneda, una branca de llor, una cua
d'esquirol i una de gat marc. Entr l'Andreu victoris fent olor de
fred. La gent d'aquella casa va rebre'l amb alegria. L'via
desdentegada i ventruda que estava desbesant el pa que havia
enfornat feia galana estona, va deixar la pala i an tot seguit
a deixondir els jovencells que dormien.

-Nois!... Nois!... Cuiteu, que veureu un senglar! _L'Esparver!_
Correu!...

-I ds? cons n'haveu mort?

-Aquest fa set!- va respondre amb urc l'Andreu.

-El set- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala
de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades
tancades. Tot vestint-se van baixar tots els nois encuriosits i amb
els ulls ensunyats, van ullejar aquella bstia morta que es
refredava damunt les lloses de l'entrada.

-Que s gros!

-Quin pl!... quina cellerrada en t a l'esquena... quin pl ms
gruixut... Oh! i i fa dues menes de color!...

-Que no t ullals?

-No. Es jove. Si tingus ullals no el podria dur!

-Quina por! Uix, quines dents!...

-No s pas com teniu pit, Andreu!

-I ja em podeu mirar b que no m'ha queixalat! Ni una gota de sang!

-Un dia pendreu mal.

-No pas si Du vol i l'Esperit Sant!

-Creieu que em sabria greu... sort tenim de vs... que de tant en
tant feu matana!... Pobres conreus! Mal llamp els parts a tots!-
va exclamar l'hereu tot fent sorollar un grapat de monedes que va
donar a l'Andreu. -Teniu, que sn ben guanyades! I ara que
tingueu bona sort fent la capta!

-B, per abans feu una mica de beguda! Reposeu-vos. Far una mica
de farinetes i un bon got de vi calent! Feu una cara de llstima!-
va dir la vella remenant el rescals de la llar. Desprs va
atansar-hi els foguers, va apilar quatre espigots i un grapat de
llenya, i per la negror de la xemeneia va pujar el fum naixent, van
dansar-hi les primeres guspires i van esclatar els cruixits de les
branques ardents i verdoses. L'via atrafegada va treure un pa de
la pastera i va donar-lo al seu marit.

-T; llesca el pa.- L'home prengu la ganiveta i desprs de fer-hi
una creu damunt el pa va llescar-lo. Llavors la dona va pendre-li
per fer-ne sopes. En aquella casa sempre l'home encetava el pa i
abans hi feia una creu amb la ganiveta.

Mentre l'Andreu prenia la sopa flairosa xarrupant i amb la testa
baixa, l'via va pendre un torrap i va torrar una llesca grossa,
mentre en un tup s'escalfava el vi de la darrera collita. Per
la xemeneia va entrar la claror del cel. L'Andreu va estremir-se i
sos ulls van moure' s adalerats dintre ses conques com si
volguessin fugir del cervell, encaboriat de desvaris. -Que s tard!
Encara tinc les mans testes! Quins tremolins de fred he passat en
aquell ombreds !

-Mengeu, home de Du! Ja ho teniu ben guanyat!

-Ja en tinc prou amb una fulla de sopa.

-L'Andreu s molt de bon faire. Vs enceteu el vi novell.

-Any de b siga!- digu com era de consuetud sempre que encetaven
un fruit de l'anyada.

Entre tant s'escampaven les rojors matinals davant els estels
pllids i la boira quieta ajaguda damunt les muntanyes. Els fums
de les pagesies s'enlairaven dret al cel com una pregria d'infant.
Les remors naixien, la vida es deixondia. El jorn arribava rient,
Du ens hi doni el pa flairs i la pau beneda i els treballs sens
treva. El vent havia comenat sa tasca; se'n duia els nvols i all
lluny devia empnyer les naus de la mar i voltar els molins de la
terra. La llum del sol s arribada i la son dels ulls perduda. Tots
els jovencells estan xirois i atrafegats cercant tot all que
l'Andreu demana per fer capta.

-Jo vindr amb vs, Andreu!

-Jo; tu ets massa xic i ests encadernat; fa, mare?

-Ds vull anar-hi!

-Prou! No vull baralles- va interrompre l'Andreu. -Que vingui el
sagal ms forut; doneu-me un cof, un cistell, una saca i una
trncola.

-Si voleu la barromba de la vacada far ms remor!

-No cal!

L'Andreu va carregar-se el senglar i seguit pel noi gran de can
Busc van marxar a fer la capta per les masies deixondides entre
collades, pujols i avencs tots colgats de neu.

Quan l'Andreu va arribar al poble anava seguit d'un estol de
brivalls. Duia el cof, el cistell i la saca plens de pa, verdures,
ous i fruites seques. En sser al cap del primer carrer de la
vila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa i
s'aturava davant de cada portal i tocava la trncola i bo i fent
una tonada canonera, deia:

-Sc _l'Esparver_... qu hi ha pel senglar!

La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigats
sortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantes
cargolades fins als ulls. La mainada anava eixint amb les mans
a les butxaques i el nas moquills per la gebrada.

-I ds! Ja n'heu aplanonat un altre. Fa que s ms gros aquest que
el darrer... Quin esballenc li haveu fet! mateu-los tots d'una
vegada.

La mort d'un senglar en aquell poble era sempre celebrada amb un
esclat d'alegria. Un hivern sense senglar era trist i ple de
monotonia. Per aix tan tost va crrer la veu que l'Esparver feia
la capta, la plaa va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa de
fer lluir les galindaines de la festa improvisada.

Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borrall de neu;
el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arrib a terra
lleuger, com si vols i romangus rioler i venturs damunt la
blancor silenciosa.

I desprs naixien les gotes transparents i pures, dalt de les
branques nues que copsaven la neu flonja enlairada com una flor
enlluernadora, i en el silenci solemnial de la nevada, s'al la
remor del xaragall escotorit que s'esmunyia lleuger com una rialla.
Tot el mn regalimava aigua pura, freda i clara!

El cel s'havia aclarit; passaven els nvols duent-se'n la rojor
dels primers raigs del sol ixent. La boira baixava pels cimals
enasprats, lenta i amorosa com un encens exhalat pels ngels entre
somriures celestials. I fou un mat de sol en un dia d'hivern. Fou
un dia de claredat i tebiors inefables; dia de coloraines joioses i
enlluernaments triomfals. L'aire era ple de claror; el cel ple de
blavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonanat i la
visi victoriosa de l'Andreu fu esclatar rialles, crits,
exclamacions. La taverna va omplir-se de gent, i el soroll dels
vasos plens de vi es barrejava amb la bunior dels pagesos
escotorits que picaven de peus i fumaven bo i garlant de les
maleses dels senglars i enaltint la destresa astoradora de
l'Andreu.

-Andreu! a la teva salut!

-Andreu, vina, que fars trago!

-Vs, _l'Esparver_, aqu van aquests puros de part de l'avi.
Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perqu
no pot eixir. Ha tingut la _grpia_.

-_Esparver_, deixa la bstia, i au, a beure!

-Nois; mireu, aquest home s el ms valent del poble. Visca
l'Andreu!

-Visca!- va cridar tothom; i l'Andreu, amb el trag de la capta i
embriagat per la gloriosa rebuda del poble s'havia oblidat de la
dolor paternal i va emocionar-se profundament, i esperonat pel goig
d'heroi triomfant va respondre: -Mori el senglar!

-Mori!...

El batlle, desprs de donar a l'Andreu els diners de consuetud per
la mort d'un senglar, va dir: -Ara, que l'avi de can Quim agafi el
flabiol i el tambor; vinguen ballades! El bosser del com paga!

-Vinga!

Van lligar el senglar per les potes del darrera i van penjar-lo en
el balc de casa el carnisser de la plaa. Quin rebombori va
esclatar! L'Andreu, voltat dels homes que li feien l'amic plens de
vanitat, va recordar-se de la Tecla i del seu fill; mir la taverna
com una cavorca plena de fatdiques recordances i marx consirs
dient: -Tinc el noi malalt; ja torno!

-Ja s ac l'avi Quim! Ja s ac! Veniu a les ballades! Un jaio amb
una barretina de xeixa vermella va pujar dalt d'una pila de caixes
que li va posar l'estanquer i comen una tonada. Al ritme de les
quatre lilaines que tocava, la plaa va aclarir-se. Les parelles
dansaven damunt la neu mig fosa a l'esclat d'aquella alegria
esplendorosa que entra dreta al cor perqu no era esperada.

-Senyor Celest, hi ha _l'Esparver_- va dir la minyona del metge
que escombrava el cancell.

-Qu vol, aquest ximple?- va respondre malhumorat el metge que tot
just s'havia llevat.

-Diu que ve a pagar les conductes.

-Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla
de goig, i va alar-se tot seguit.

L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula del
despatx i quan el senyor Celest va entrar-hi amb un posat
afectus, _l'Esparver_ bo i signant els diners va exclamar: -Senyor
metge, estem en paus! Aqu t l'any passat, aquest any i l'any
vinent!

El metge va esguardar-lo amb atenci. L'Andreu anava brut, miseris
i estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga.
Semblava un malalt.

-Aneu a reposar, Andreu!

-Aix pla! He anat al senglar per pagar-li, i ara vingui a casa que
tenim el noi molt atrapat. Ja tinc una euga ensellada. Si vingus
tot seguit! perqu la dona deu patir angnia. S marxat fent el
bstia; sc tan genit! i ara pateixo; ja li dir!

-Noia; marxo!- va cridar el metge. Agafa aquests diners i esborra
l'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perqu no
paguen! Anem-hi, Andreu!

-Anem!

Amb un pas seguit, l'euga s'allunyava del poble. I les ballades
cada cop se sentien ms confoses. L'Andreu seguia l'animal cada
volta ms cap cot. Allunyada la seva nima del desfici de la cacera
i del goig enlluernador del poble que va festejar-lo amb
entusiasme, torn altre cop a atuir-se amb el penediment
corsecador. Potser si el senglar l'hagus ferit, tornaria a casa
seva amb la confiana que torna a Du el pecador que porta les
nafres d'una penitncia plena de dolors. Ara, la nit passada al
ras, el fred, la fam, la set i la lluita paorosa amb la fera
acorralada i venuda amb una rauxa de voluntat d'heroi, li semblava
poc per a guanyar-se l'estimaci de la seva muller.

La fadiga de la pujada els feia estar silenciosos. El metge
esguardava amb para dalt de la carena el poble que veia a cada
respir ms petit. De sobte arribaren a ses odes la cridria dels
dansaires i les rialles de les fadrines.

-Visca l'Andreu!

-Visca!

-Mori el senglar!

-Mori!

-Balleu, balleu, ninetes, la dansa del senglar!

I el flabiol esvaa les lilaines que feia moure les barretines
vermelles damunt la blancor de la nevada. Les noies rosses,
lluminoses, es veien fosques davant la neu tant blanca.

L'Andreu, amb el cor espinat per les penes que el tornaven a
torturar, va mirar de dalt estant aquella plaa curulla d'alegria i
les llgrimes floriren en sos ulls.

-Visca _l'Esparver_!

-Visca!

-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquell
mutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celest va
girar-se i qued tot sorprs de veure'l plorant silenciosament, tot
apenat.

-Qu us passa? Esteu mig mort. Pugeu a l'animal!

L'Andreu no podia respondre i movia el cap d'un cant a l'altre,
entossudit.

-Pujeu, Andreu!

-Jo no!- a la fi va respondre, fent un esfor.

-Home, no feu el bot. Ja ens dur a tots dos l'euga!

-Jo no!

-Prou! o pugeu o me'n torno a vila!- va dir-li, reptant-lo.

L'Andreu, esporuguit, va pegar un bot i puj a l'animal.

-Agafeu-vos b i amunt- va manar-li el metge, perqu coneixia que
l'Andreu no gosava ni tocar-lo; -agafeu-vos b que si la neu s
glaada i l'animal rellisca pendreu mal!

-Tant de bo!- i va esclafir un plor que feia fredat. El metge prov
de girar-se per guaitar-lo i l'Andreu s'ajupia avergonyit. Feia
feresa veure aquells dos homes cavalcant un mateix animal, passant
per la carena entre cimals, collades, espadats i gorgues. El plor
de l'Andreu s'esvaa amb ufana en l'aire gebrat, i orfe de les
remors dels xaragalls i fontinyols que eren tots glaats.

A la fi, l'Andreu, ms ser, arraulit rera del metge i alliberat de
sa mirada, va esdevenir coratjs i cerc el consol de la confessi
que no havia pogut fer a la seva dona.

-Ja li dir, senyor metge! Ha passat ben b all que vost va
dir-me. Ho va ben endevinar! Anar-se'n la dona i i comenar la
vella a donar-li sopes i emmalaltir-se el fill ha set tot u! Si
l'hagus vist tenia unes galtes de farro! i ara sempre malgans.
Per res fa el botell! Avui sembla que s'aixereix, dem torna a
quedar esbarrellat que sembla un mort. De sobte li ve un ofec com
si tingus mal de costat cobert. N'hi han fet d'untures d'oli de
lluert! I res!... Que si sn cucs, que si sn les dents, que si
l'enyorament! Quina malaltia ms surmia i ms maimona! A voltes
penso que quan el mal els deix els don requinca!

-La can de sempre!- va gorgolar el metge; -i ara si mor ser que
jo no li he ents el mal.

-s all que es diu: Mort no vinguis que escusa no tinguis!

El metge i l'Andreu van romandre galan estona sense dir-se res.
Sols se sentia el cruixir de la neu i del gla sota les potes de
l'animal. En passar per davant la vessana que manava l'Andreu, el
metge va fer-li:

-Com teniu la sembradura?

-S pas! Mentre la dona ha set fora!...

-Haveu fet el gallfol!

-Ho ha ben endevinat!

-I quants diners haveu estalviat! Tot plegat, res.

-Tamb ho haveu endevinat! Ja li dir!

-El marit fet un ptul. La dona venent la llet del nad, i ara la
malaltia del pobre fill!

-Angela! tot ha anat aix! Ja li dir!

-La llet de mare no es pot vendre, perqu no s nostra ni de la
mare: s del fill! Ho enteneu? I per qu no criava la senyora de
Barcelona?

-No volia criar, senyor metge! Ja li dir!

-Doncs al purgatori li faran criar un dimoniet que li abrusar els
pits! La dona que pot criar i no ho fa hauria d'anar a la forca!
Ves el que va passar a can Tit i can Llagosta! Les dues criatures
al fossar; i ara veurem la vostra. D'en del fou-fou de Sant Joan
ja n'he vist tres de cases esguerrades aix!

L'Andreu trobava un plaer estrany en els renys del metge que li
parlava enquimerat. I es posava a parlar per desfogar-se dels seus
encaparraments.

-Jo no ho volia, que hi ans! Per la sogra s una dona llorda,
coquina i cofinera, que va aporrinar la dona nit i dia!...

-I vs, qu sou? un lirot sense butxaques? Que no maneu?

-Jo, enfurrunyat, no sabia qu fer! I ara, mig renyit amb la dona,
vaig perdut, corro, corro com el porc de Sant Antoni! Ja li
dir!... Ara fa dos dies que treballo com abans... i he cremat una
mena de bressol que va dur la dona, que tot el dia hi clapava.
S'havia tornat com jo; bon xic gallofa!

Van arribar a les envistes de la casa. L'Andreu va saltar tot
seguit de l'animal, l'agaf pel ronsal i va fer-lo trotar. La Tecla
que de tant en tant mirava amb angoixa de la finestra estant, en
atalaiar-se d'ells, va cridar amb vivesa.

-Ja s ac, mare! Ja s ac! Ve amb el metge.

-Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Qu fa el
meu fill?- va exclamar jois l'Andreu, en veure la seva dona
anguniosa per la seva absncia.

Ning no va respondre. L'Andreu estava confs; no sabia qu fer
dels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir de
totes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir la
porta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paors, i va
entrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silencis; tot
tenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant de
l'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immbil amb els
ulls mig closos i la boca mig oberta.

El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restar
en la porta i amb veu apagada va dir tremols...

-Qu fa el fill!... Senyor metge!... qu hi diu?

El metge no va respondre. Cerc el pols, atans l'orella al pit de
l'infant, va mirar-li les nines atansant i allunyant una cerilla
encesa.

-Que no respira?- va preguntar ple d'angnia l'Andreu immbil a la
porta.

El silenci penetrava en les nimes callades com una punyida
dolorosa i el metge seguia explorant sense saber qu respondre.

-Senyor metge! faci tot el que pugui- va suplicar l'Andreu
emocionat i temers sense gosar entrar a la cambra plena de
paorositats pregones.

La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restava
immbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llana roent. La
Tecla va llambregar esfereda la seva mare. La vella va abaixar els
ulls i mogu la testa contristada.

-s mort?

-S!- va respondre el metge amb veu apagada.

-Mort!...! mort el meu fill! pobric angelic!- va cridar l'Andreu
bo i flectant-se de genolls davant del cadver del seu fillet, i
trenc en un plor brodat de sanglots i exclamacions de pena
entemidora.

-L'hem mort!... L'hem mort!... com un ocell tret de sa mare, pobric
fill! tan xams! tan gemat com era!

Sobtadament l'Andreu com si veis una visi, va posar-se dret i
obr els ulls. Sos llavis tremolaven i sa veu tenia una roncor
feresta.

-Tots ac!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades.
L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor,
ans a revelar una veritat terrible. El metge l'observava amb
sorpresa, esverament i curiositat.

-Tecla! agenolla't ac; vs, sogra, agenolleu-vos all- i sign
imperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues dones
foren agenollades, fu atansar llurs testes amb ses manasses fins
que els fronts bullents d'angnia de les dones van tocar la fa
glaada del mort. Llavors ell s'agenoll com elles i plorant va
fer-los dir a
cor, com si fessin una oraci macabra:

-Fill meu, perdona'ns!... perd, que t'hem mort!...

I la cara del cadver va restar sembrada de llgrimes de dolor i
penediment i fins va semblar que somreia com si el darrer al de
vida fos una guspira d'amor que els perdonava.

En alar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nines
eren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dut
com una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnaven
reflorits de l'amor perduda.

-Tecla polida!... Tecla bonica!... torno a sser bo!... estima'm,
mira'm! Si no em mires sc mort!

-Andreu! fill meu! dos fills donaria perqu tornessis a sser bo!-
va dir la dona abraant-lo fortament.

Desprs l'Andreu va romandre dret i amb els ulls fits al cel i els
llavis immbils...

Plorava amb els ulls i somreia amb els llavis i la seva nima
sentia tota la delcia d'una deu d'alegria abundosa que sobtadament
l'amarava. La Tecla tornava a sser seva, el mirava amorosa, va
abraar-lo. L'nima salvadora de la muller l'emparava, i per altra
part, son cor, era trossejat per la punyida cruel de veure el seu
fill sense vida.

Plorava amb els ulls, somreia amb els llavis, jois i apenat
alhora, i no gosava moure's perqu tenia en son front una llgrima.
Una llgrima de la Tecla que davallava lentament i li recava
perdre-la perqu li semblava una benedicci d'amor, guanyada del
cel, amb la beneda penitncia de la dolor.

(Sant Lloren.)




DESVETLLAMENT.

L'aire fresc del mat passava a poc a poc per damunt les muntanyes.
Les fulles es movien lentament atansant-se les unes a les altres,
com si es donessin el bon dia a cau d'orella. La cantadissa
d'ocells s'anava escampant alegroia damunt les gotes de rosada que
brillaven amb la claror del sol ixent. Les fruites que penjaven
feixugues, torant les branques que esperaven una m collidora, es
somovien suaument en l'aire flairs del mat. La Margarida tota
endiumenjada anava de pressa mirant de tant en tant al seu voltant,
com si tingus por d'sser seguida o sotjada. Duia el cistell ple
d'aviram amb les potes lligades i les testes escotorides eixint de
la cistella. Era dimarts i anava a mercat. Damunt del gall de
cresta encesa, de les gallines entenimentades, i les polles
gentils, que tot ho miraven amb els ulls negres i rodons com els
caps de les agulles de picar, la Margarida duia un ram de flors
boscanes, gaies, flairoses i vives de color.

Al bell mig del cam d'anar a vila hi havia una capelleta; la gent
d'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia de
flors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar a
l'oratori lluc amb gran rapidesa el seu voltant i ben convenuda
que ning no la veia, va agafar el ram i el fu passar penosament
entre els ferros atapets de la reixa. Va agenollar-se, va dir de
pressa un Pare-Nostre i tota confosa i emocionada marx sense gosar
mirar al seu voltant. Caminava ms de pressa que abans, temerosa de
fer remor i que el silenci matinal li fes sentir una veu que la
crids. I en tot veia una mirada esbrinadora; una gota de pluja que
penjava plena de claror d'una fulla de roure, li semblava un ull
encuriosit que la sotgs; una alenada de vent que feia esdevenir
remorosa la pinareda, li semblava un xtss... xtss! avisador que li
deia: atura't!- Sentia escridassar el seu cor dins del pit;
l'emoci contorbadora d'haver deixat la toia al Sant desprs de
tant de temps de dubtar, la joia d'haver-la deixada sense que ning
l'hagus vist i un xic de penediment d'haver-la deixada per la por
que el Sant no la fes maridar amb un altre xicot que no fos el que
ella volia! Tot es revoltava: por, alegria, recel! Volia i dolia,
i, com si sents al seu darrera passos que l'encalcessin, a cada
respir caminava ms depressa, fins que de sobte, es pos a crrer
ran de la vorada dels gatells, freixes i verns que creixien vora el
rec.

En sser a l'aulet de can Merla, la por domin l'alegria i va voler
recular. La idea que el Sant li podia donar un marit que no fos el
que ella havia triat, va esverar-la, i va aturar-se, i plena de
neguit va acotar el cap i don una volta. Volia tornar al oratori
per treure el ram de flors; per la reixa era tant atapeda! i si
el Sant se n'ofenia? Aix, era un defalliment de la fe!

-Qu fas ac Margarida? Que has perdut quelcom?- va dir la
molinera que tamb anava a mercat.

-Ai!!!... Quin esglai m'ets donat!

La molinera va girar-se i va dir tot allunyant-se i alant a cada
pas la veu a una nena que la seguia amb un infant al bra:

-No vinguis aix, no! treu la coforra i el bavosai al nen i posa-li
la safalina i arrecona el crossi de l'entrada i salva aquelles
peres que s'estan gabanyant. Mira de deixar la porta ajustada que
els de can Brixa han de portar grana per moldre. Desprs, fes cap
al mercat que ton pare vol anar a fer vesperoles! No facis
requinnar l'avi, ara! Sents!!! i trossa't les calces que les
portes destrossades! Sents? Aneu a collir floretes; n'hi ha tot un
maig.

-Sempre et captrenques!- va dir la Margarida i van empendre el cam
amb la molinera i garlant, garlant de festeigs i casoris, van
arribar al mercat, es posaren assegudes enrera mateix dels cistells
d'aviram i, all, esperaven les parroquianes que a cada mercat els
compraven all ms triat dels seus galliners.

Dia de mercat. Dia de festa. Dia de grans rialles i cridries!
L'hora d'esmorzar s esperada. Les taules dels hostals sn
llargues, confidencials i sorolloses, com les d'un bateig de primer
fill de casa forta. El porr es buida sempre enlairat i bullint de
tantes mans com passa. s l'arma de la alegria, l'amic de la rialla
triomfal i el testimoni de totes les vendes.

-Noi!!!... porta el fil negre que tinc set!

-Vinga el porr! a veure si aquesta s'aixereix! Jo tamb tinc el
noi emputifat i menjo, dona! sempre es capmassa aquesta!

-Com ne vols d'aquelles dues oques?

-Com les de l'altre dia! dos duros en barra, dues pessetes besones
i una de senzilla.

-Ms petites, ms joves, i avui, que tot s ms baix igual preu!
Aquesta voldria la dona borratxa i el vi a la bta!

-Rebaixa'm dues pessetes bessones!

-Fet!

-Doncs, anem a beure!

Prop de mig dia les parades van desfent-se. Unes, perqu tot ho han
venut, altres perqu les dones sn tant lluny de llurs cases i han
de fer un ramat d'hores de cam. La plaa va buidant-se i resta
tota sembrada d'escampalls de palla, plomes i blat de moro, que una
dona geperuda escombra pacientment.

La Margarida tota lluminosa torna cap a casa seva. Com a l'anada,
la segueix En Quel que n'est encisat. Hi veu tota la ventura de la
seva vida. La troba formosa, eixerida i escarramasera. D'en que
va veure-li donar una bufetada a l'hereu de can Forons que va
allargar massa les mans li t afecte, respecte i una mica de por.
La seva honradesa violenta i ferstega, li dna una mena
d'esperana vivificant -s un ram de flors!- es deia En Quel bo i
mirant-la amb fervor -si em diu que m'estima, ser l'evangeli!- I
quan sentia parlar d'ella li recava que fins la conversa; quan la
veia al seu a prop, volia fugir-ne i tant punt n'era lluny sentia
una mena d'enyorament que l'anava entristint... entristint fins a
fer-lo somicar. No res, n'estava enamorat!

Ara, de retorn, encoratjat amb les converses dels companys que
festejaven les pageses i una mica emboirat amb l'alegria de
l'hostal i els regalims de vi, que es fu decantar en sa boca
ardent de set, va sentir-se ms coratjs, i en lloc de seguir-la de
lluny, bo i amagant-se, quan ella mirava, com ho fu a l'anada, es
pos al seu costat i va dir-li tot xiroi i amb veu molt alta:

-Com ha anat el mercat?

-Ola! poc pensava en tu, Quel!

-En mi, no! en l'altre, s!

-I ara! que et creus que estic enamorada?

-Qu s jo! tants n'hi ha que et volten!

-Tot un mosquer, oi?

-Ben cert! tot un eixam!

La Margarida caminava tota rumbosa i cofoia per sentir-se afalagada
la vanitat que rau en tota dona que passa per la terra. L'xit de
la seva bellesa; els rotllos que feia al mercat quan s'aturava; les
rengleres d'ulls que feia embadalir quan caminava i les amoretes
que es sentia a pluges tots els jorns, li plaa que En Quel els
sabs per tal de fer-li nixer aquella gelosia que tantes voltes
fan decidir els homes amb una temena de veure's l'enamorada del
bra d'un altre festejador.

-Ja t'agrada a tu el mosquer!

-Jo?

-B hi rius!

-Creu-me que a voltes ric de fstic! tants miradors i cap home com
cal! No sentirs a dir que la Margarida festegi de volada amb
ning!

-Aix no!

-Si tant hi rigus ning me'n privaria de festejar-los!

Vanitat i gelosia. Amor i joventut. Tot aix al bell davant de
l'oratori del Sant on hi havia la toia un xic emmusteda de la
mirada xardorosa del sol que l'esguardava fixament.

-Margarida, has matinejat molt avui!

-S, noi. He sigut la primera que he arribat amb la molinera!

-Prou que ho s!

-I ds?

-Espera't, ja t'ho dir!

En Quel va ajupir-se i en un instant arrepleg una muni de
floretes, fu un ram, el llig amb una herba i el tir dins
l'oratori.

-Jo tamb vull casar-me abans d'un any! I amb la que ha deixat
aquesta toia! Qu et sembla!

La Margarida va tornar-se vermella. No podia respondre ni alar els
ulls de les herbetes que el vent somovia amb tremolors, com la
Margarida, que tamb tremolava, que no gosava respirar i que sentia
tota confosa que una suor d'angnia li amarava el front.

-Ara, vs a saber qui ser la que ha deixat aquesta toia! es veu
que s d'avui! oi?

-Les flors b semblen fresques!- va dir la Margarida fent un gran
esfor per dissimular la seva torbaci i el seu sofriment.

-Qu saps qui les ha posades? Tanmateix jo vaig anar massa a la
ventura! no saps de qui sn?

-Jo?

-Doncs jo s! La molinera s casada, no li cal deixar flors i quan
jo he passat per aqu sols hi havia les petges de dues persones i
la toia hi era. Com que havia plogut un xic aquesta matinada es
coneixia molt b! Tu dius que has estat la primera que hi ha
passat, amb aix, la toia s teva! Tu et vols casar abans d'un
any, jo tamb! Cal que ens cerquem un festejador!

La Margarida restava immbil, aclofada i esmaperduda, sense poder
dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella
una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots
dos llarga estona sofrint una emoci que els torturava amb
crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i
sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acost vers la
Margarida i va dir-li amb apasionament:

-Margarida!... Margarida!... meva! fa tant temps que t'estimo! No
em facis sofrir ms. No s que ho hagi endevinat aix del ram, ho
he vist! T'he seguit amagant-me perqu no em veiessis! Sempre et
segueixo quan vas a mercat! Aix et veig!... L'ets posat per a mi
el ram? No ploris! Malet siga!... Ni mai que hagus...

-Qu!... qu vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietat
plena d'esverament.

-No res! com que veig que plores! Veig que s fet una bestiesa!
-digu En Quel posant-se a plorar entendrit.

-Aix mai!- va respondre la noia amb una vivesa plena de
ingenutat.

-Aix tu tamb!... Tamb paties per mi!...

-Feia tant temps!...- i tot seguit es tap els ulls amb ses mans
avergonyida i venturosa.

La gelosia s llunya, la vanitat s'ha fos. L'amor regna en els cors
serens. La joventut amb ardidesa, els empeny a la vida, una joia
esclatant els inunda; tot sn clarors, clarors de cor trontollant
d'alegria, clarors de fe, clarors de benaurana!

-Sant Vicents gloris, vull mullerar-me amb la Margarida!

-Sant Vicents gloris, vull maridar-me amb En Quel!

I el Sant Vicents empolsat i descolorit, humil i barroc, ple d'una
bonohomia infinita, semblava cercar amb neguit un salpasser i aigua
beneda per a donar-los la benedicci eternal.

Aix foren els amors de la Margarida i En Quel, amors sempre
flairosos d'illusi i ventura. Ja fa prop d'un any que viuen tots
solets en aquella casa de pags afegint a les cantries dels ocells
els seus cants d'alegria. En Quel, sempre que va a la vessana canta
i la Margarida mentre est esterrejant en el riu canta gloriosa i
resplendent. Fan goig de veure i de sentir. Tenen la virtut del
treball i l'alegrana del cor satisfet que estima a tot plaer.

-Du grcies!

-Qui hi ha?

-L'ermitana de Santa Brbara, si voleu fer una grcia de caritat.

-Oid! Ja sou aqu altre cop? Sembla ahir que vau venir a fer la
capta de la grana i ara veniu a fer la capta del vi! Com passa el
temps!...

-Per tu, que totes te ponen, prou passa de pressa! Ves, la teva
vena, en aquests mesos, si n'ha passades! Una criatura al cel i
un paller cremat i un ruc mort! I tu, tot sn cants i rialles! Que
Du te conservi! Veig que haveu anat a fira! Sant Ramon te doni
una hora ben petita !

-I un hereuet, ermitana!

-El primer sempre s ben rebut! pel segon, si s el mateix, ja es
fa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver!

-Un hereuet, ermitana, un hereuet!...

La Margarida desprs va agafar la cassa, va omplir-la al cup i va
curullar la bta que duia la velleta de l'ermita.

-Que Du t'ho pagui! Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de ms
gasives! no volen donar res i sempre botzinen! Sempre els sembla
que no toquem prou a temps! Per tu, a la primera broma ja tocarem!

Els ermitants de Santa Brbara eren molt miserables. Vivien a la
caseta al costat de l'ermita. Feien una capta per les viles cada
diumenge i una capta per les pagesies al temps del vi i al temps de
la grana. Aix i una mica de terra de conreu els feia viure
miseriosament dalt de la muntanya amb l'obligaci de tocar a temps
per a allunyar les tempestats atudores.

Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era a
l'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del tro
lluny el vellet es volia llevar, i l'ermitana, que tenia mig any
menys que el seu marit, el reptava com si fos un nin.

-No et llevis que ests encadarnat!

-No caldria sin!

-Ets vell i t'has de cuidar!

-Avui em toca a mi! ho saps? Jo sc l'ermit!

-Per jo toco amb ms fora!

-Que saps tu de bogar les campanes! Jo amb un cop de picall faig
anar la tamborinada all on vull!

-Doncs fes-la anar a can Merla qu no volen donar res!

-Calla! mal esperit! Una ermitana que es venja! Donotes! Mala
pesta!

I en les fredors de l'hivern, tot barallant-se els dos ermitans a
mig vestir, es trobaven estirant la mateixa corda i els clams
s'escampaven pel cel rfol. I el cel compadit dels vellets
enfredolicats s'estitllava tot seguit.

-Adu, Margarida! creu-me que sols per tu em llevar sempre! No s
per dir-ho, per el meu home ja fa catfols! Quan sentis tocar a
temps i el cel fa ull, pensa que toco jo i que ho faig per tu i de
molt bona gana!

I la Margarida riolera tornava a omplir la cassa de vi i el donava
a la velleta agrada.

-Tant punt tinguis el noi, avisa! Li portar una medalla de Santa
Brbara!

I la velleta s'allunya vers l'ermita de Santa Brbara que es veu
blanca, gaia i casta com una rialla d'infant. Una eura s'hi enfila
fins a les teules i una flor branda gentilment dalt del petit
cloquer. Ara que s a l'estiu i les tempestes sn llunyes, la
campana s plena de pols i el batall, sense corda, penja dins la
buidor muda del bronze, com un cor aturat dintre un pit de cadver.
Si hi passa el vent, o hi cau la pluja o hi davalla la rosada, la
campana resta muda; sols si pedregus les pedres del cel
despertarien la seva veu perduda que s'escamparia pels espais que
enyoren ses sonoritats conhortadores.

Sola, en la blavor del cel, la campana sent els corcs que
s'entaforen per la fusta revellida i veu les rels que furguen entre
les pedres del campanar i una aranya aixoplugada en sa foscor va
teixint, teixint fent vida retirada. La cadena de la campana, com
una corda de vaixell trencada pel temperi, branda en l'aire fora
del cloquer, amb l'oreig que desperta les flors cada mat.

Mes a l'hivern, quan la fria de la ventada remou els boscatges i
els llampecs llancen ses clarors estemordidores i omplen els ulls
de para i els llavis de pregries, llavors, la campana puja i
baixa i ala la seva boca vers el cel, i el batall, com una llengua
viva, es mou al seu dedins clement i desficiosa.

Primavera. La vida ja s dalt dels arbres. Esclaten les resplendors
de les florides ufanes i plenes d'alegrana. Les clarors creixen en
el cel. L'aire s tebi i apar una manyaga. Pugen de la terra les
cantries de la nit i els nvols aturats escolten i miren en els
capvespres, els miracles que fa la primavera. La vida que flota
sanitosa i triomfal omplena els cors i amara les nines de dolors
divinals. Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel,
que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida havia
perdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tan
sols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat de
bajana!

-Que no et trobes b? Mira tot com floreix!

-Prou!

-Que no ests contenta?

-Prou!

-I ds, per qu fas aquest posat?

-Tinc son!

I tot seguit En Quel finia la conversa i la Margarida restava altre
cop quieta, callada i trista. En Quel, afligit, movia el cap en un
rec del menjador ennegrit i la Margarida s'adormia sense esma de
treure l'olla que bullia en el perol que enlairaven els clemstecs
fumats.

Aix passaven els dies. La Margarida va oblidar-se de fer el pa. Un
cop llevada de bon mat, en lloc de pastar i escalfar el forn fins
que la pedra de fora fos ben calenta, va romandre a l'escon
asseguda, desprs s'ajagu en un munt de faves que En Quel tenia
apilonades a la cambra de dalt i desprs es menj unes llavors de
mel que hi havia en una finestra assecant-se.

En Quel, tot astorat, va demanar consell a la dona de la masia
propera que era llarga, seca i menjada per l'enveja de tot el que
veia al seu devora.

-Qu m'hi dieu, vs, Pona, que haveu tingut tantes famlies!

-Sn mals i no sn mals! Tampoc em creureu!

-Qu voleu dir?

-No-res!

-No em feu neguitejar!

-Doncs, clar: sabeu qu t la vostra dona? Massa postures! Amb un
bon fart de llenya tot aix es cura en un dia!

En Quel rest abatut i es veia dissortat. -Qui sap si est avorrida
de m!- i se n'an a casa seva a empendre la seva dona amb cara
farrenya i veu rogallosa.

-Margarida! Havem de parlar clars! Sc l'amo, i mano! Digues qu
tens!

-Res!

-Mano jo a casa! Qu tens?

La dona va obrir els ulls esfereda i volgu parlar i de seguida
aquella pesantor de cap i aquell atudor soroll d'odes va
ensopir-la.

-Margarida! Si no em respons me la pagars!

-Quel, no em renyis! Tindr un fill sense llengua!

-Qu dius?- va fer En Quel alant-se d'un bot com una fera
esfereda.

-Jo ho s... Si vols que em mati?... Aix no naixer!

-Calla!... Calla!...- va cridar l'home ple d'esglai, apartant-se
d'ella horroritzat i venut.

-Qu en farem d'un fill sense llengua?

-Margarida!... Aix sn manies! Ests prenys i criatureges!...
Anem a donar un tom; l'aire et far aclarir el mag! No hi
pensis!... no hi pensis!...- va dir-li el seu marit amoixant-la,
fent un gran sospir i lluitant per a foragitar la terrible idea que
la seva muller li havia endinsat en sa pensa com una sageta
fatdica enverinada per la torturadora superstici.

Esperaven els darrers dies que havien de posar fi a la ttrica
maternitat. En Quel no s'allunyava de casa.

-Margarida, si tens res, posa tot seguit una tovallola a la
finestra i jo vindr tot seguit!

L'home treballava desficis i a cada cop de trmec mirava la
finestra de sa casa. La Margarida segua ms ensopida i rampelluda
i En Quel, convenut que aquell posat era malalts, es resign a
les estranyeses de la seva dona i la tractava amb una llei d'afecte
i por a l'hora.

Una tarda, quan l'home torn de regar l'hortet i va entrar a casa
seva, va restar corglaat. La Margarida no hi era!... ella que mai
no eixia de casa. Cerc per l'hortet, entre les mongeteres, a la
pallissa, pels pallers, a les corts, al butifarrer, a la bassa;
crid per amunt, mir per avall, i no res; la Margarida no responia
i enlloc no es veia rastre de la seva fugida. Mir per terra, tot
recordant-se, afligit, de les petjades del dia del mercat que va
deixar el ram a Sant Vicents i bo i fregant-se la frontalera amb sa
m endurida, va esclatar en un plor trontolls que feia moure sa
figura revinguda.

Mig avergonyit, no gos anar a casa la vena envejosa. No gaire
lluny vivien els seus pares; en una pitrada s'hi arribaria pel dret
fins dalt de la serra. Hi seria en quatre gambades; all, amb els
tres germans fadrins, la trobarien tot seguit. En Quel corria camps
a travs com un boig i de tant en tant mirava esferet un rec i
cridava la seva dona.

-Margarida!... Margarida!... Margarida!...

Aix, retut i plors, amb el cor trinxat per la pena, la vergonya i
l'angnia, ple de mals pressentiments i enverinat pel penediment
d'haver anat a regar, arrib En Quel a casa els seus pares. Els
vells van estremir-se i els germans van alar-se tots a l'una, i
resoluts van dir:

-Prou ploralles!

-Anem, que les llgrimes ni per regar sn bones!

-Entre tots quatre la trobarem prou!

-Fugiu, home, fugiu!... s'haur mort!...,- feia En Quel
desesperant-se.

-On?

-Qu s jo! Al cingle, al gorg... o s'haur penjat!...

-Prou de ximpleries!... Anem!

-Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vs, mira b tota
l'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i les
garrigues! i tu, Quel, vs-te'n al gorg i all, vigila, no fos cas
que hi fes cap!- va dir el pare sota el portal de pedra de sa
pagesia.

Era vespre i ben tost es fu fosc. Van baixar al cingle, seguiren
totes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingu l'hora que el
primer grill ala sa veu en el silenci que el volta i desprs la
nit amb ses penombres paoroses i tot rest colgat en aquella negror
freda i els estels anaven eixint com si es cridessin els uns als
altres per veure encuriosits qu passava aquella nit damunt la
terra. Desprs, cada estel tenia un grill que li cantava; i en
sortiren d'estels aquella nit; i la can dels grills es feia
ampla, eternal i s'allunyava vers l'infinit! De tant en tant un
estel fugia rabent deixant una estela que tot just nada, moria
entre la celstia. Qui sap on anava aquell estel! Potser fugia
esgarrifat! Potser cercava altra companyia! O una ms bella
miranda, ple de curiositat !

En Quel vagava en la nit com una fera folla. Ara trobava un clot on
s'enfonsava, ara un munt on entropessava; desprs, una teranyina li
pessigollava la cara i una branca el sobtava omplint-li la cara
d'esgarrinxades. I el gorg era paors. En ses aiges trboles
s'emmirallava la celstia i la llentia d'aigua semblava ms
atapeda i llefiscosa. Aquell pobre home pass la nit delirs i
veia els estels amb brillantors estranyes i li semblava que el
miraven amb una mena d'esverament.

Les hores passaven amb tanta calma que fins semblava que el temps
havia mort! que tot era aturat per sempre!

A la fi llustrejava: els estels s'anaven apagant, apagant com si
tinguessin por d'enlluernar-se amb la claror del sol! I cada estel
apagat, un grill emmudia i naixia una gota de rosada! Misteri de
la nit ple d'encs i bellesa!

Ja s'hi veia. En Quel sort d'un amagatall, crid amb veu ronca la
Margarida i es tragu la roba. Anava a tirar-se al gorg, en aquella
aigua morta i llotosa i plena d'herbes per cercar-hi la seua dona i
si hi era, negar-s'hi all tots tres!

-Margarida!...

Se sent una remor propera de fulles i branques rompudes i d'entre
els arbres que vorejaven el gorg sortiren dos braos que enlairaven
un infant blanc, escotorit i rodanx que plorava amb vigoria!

-Quel!... Mira!... s un noi!... i t llengua!...

-Ets tu!- va exclamar l'home ple de sorpresa, alegria i esverament
i corregu com un boig entre les falgueres i joncs, i tremols
agaf el seu fill i digu: -No et moguis que vaig per una carreta!
Qu has fet?

-Ni jo ho s! Vaig sortir de casa com borratxa! Volia anar a casa
els ermitans i all tenir el fill, sempre amb la mania que no
tindria llengua!... Quin sofrir!... Us vaig veure i vaig
amagar-me!... i he tingut el noi! I de sobte em s trobat tota
desvetllada!... Quin cap tan clar!... i quina por i quina vergonya
llavors!... i no gosava moure'm!... I sort que tu has cridat!...

-Calla!... Calla!... Espera'm! No et moguis, per Du, no et
moguis!... Ja vinc amb la carreta!...

I en Quel marx colpit per un llamp d'alegria; com un esperitat
plorant i rient, sagns de cara, suant de front, mig esparracat,
feia uns crits triomfals:

-Ja tenim un noi!... Ja tenim un noi!...

(Tordera)




LA DAMNADA.

En l'esglsia isolada en la boscria se sentien sospirs i plors
continguts. La nau del temple era solitria i la porta tancada. Una
mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els
daurats dels altars i dels sants barrocs immbils en ses actituds
mstiques. Se sentia una olor d'esglsia tancada i d'encens perdut
i refredat en els recons tenebrosos. La llntia del Santssim
s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de
l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el
xiuxiueig d'una confessi s'espargia pel silenci del temple... Al
costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia ms
rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la
cortina que amagava el rector sortia una m blanca que es movia en
la penombra. Es cloa amb fora com esgarrifada, s'obria cap al cel
com si demans clemncia, esdevenia trmola bo i fent una negaci.
I el xiuxiueig es feia ms clar i els sospirs eren ms pregons.
Desprs aquella m que fulgurava en la fosca, com la m macabra que
eixs de la tomba tenebrosa, va desaparixer i la cortina va
moure's davant d'un estossec.

La Cludia havia fet tres hores de cam entre alzinars i pinedes i
conreus per anar a la parrquia isolada, per a confessar-se altre
cop amb aquell rector que curava d'aquell escampall de pagesies.
Aquell vellet tenia unes paraules tan dolces per a la seva nima
plena d'agrors, que se sentia guarida de ses tribulacions anant a
confessar-se i a escoltar aquells consells confortants que li
donaven delit per a seguir aquells camins espinosos i plens de
dolors que li trossejaven son cor de mare.

Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari
que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossn Pon li ha donat
l'absoluci. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple
d'unci a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Cludia
roman una bella estona asseguda al banc del seu mas. I com si
volguessin fer chor amb ses oracions, entraven en el silenci del
temple les remors dels xiprers del cementiri que tocava a
l'esglsia, els cants dels ocells que niaven per la teulada i el
cloquer, i la trncola del ramat que pasturava muntanyes amunt
seguida del pastor que tocava un flabiol amb monotonia ensopidora.

La Cludia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Du li
donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles
pagesies tan llunyes de la parrquia i assaborint amb joia els
pensaments que en la seva nima sembrava Mossn Pon, es tornava
pacient, anhelava de tot cor una resignaci ferma i es rejovenia
amb la llavor que Du sembra des del sagrari dintre i les nimes
que s'hi atansen amoroses. No se n'hauria mogut mai, d'aquell
temple, tancat i sol, tan fosc i tan silencis, d'aquell niu que
Du havia triat entre cimals alterosos i boscries sens fi. Per la
Cludia patia per la seva filla beneitona que havia de sopar, i, si
ella no li'n donava, la deixarien morir de fam com un ocellet,
avorrit. Pobra beneitona!

Sortia la Cludia d'aquella fosca flairosa de bonesa i, aclucant
els ulls enlluernada, passava per la sagristia per entrar a casa
del rector. La germana de Mossn Pon, aquella velleta pacient,
l'escoltava sempre enternida. La Cludia somicosa es desfogava.

-I ds, Cludia, avui tamb ploralles?

-Jo pla sc perduda. Si no s'adoba amb l'ajuda de Du, s pas on
anirem! Tots contra mi! De deu fills, cinc sn ac, soterrats.
Du els tinga al cel! Dels que em resten, l'un s la beneitona que
ara far vint-i-cinc anys i sols s bona per gordar els xais, i els
altres, cotre, tots casats i amb famlies, i cap d'ells em t de
grat! Jo no puc fer cap ofici de sang, la noia faltada tampoc! Jo
tinc d'anar a raure a casa d'ells! Malaventurat qui no pot
guanyar-se un mos de pa!

-Ja no us esteu amb el noi gran?

-Avui me n'ha tret! Tots em volen, i quan saben que el que t la
Rosa no es pot vendre, arrufen el nas, i jo marxo per estalviar-los
la feina de treure'm. Ara la jove del gran les ha agafades contra
la Rosa. Pobra beneitona. Diu que tot li toca, que tot li embruta,
que tot li fa fstic i jo em s enquimerat, i el noi, aquissat per
la jove, m'ha tret; i ara, torna a agafar la carreta, amb els dos
bous, el llit, les cadires, la mica de calaixera i cap a un altra
casa... On? No ho s! Mossn Pon em diu que faci tancar la noia a
ciutat i jo sola potser far les paus! i a mi em trenca el cor
deixar la noia; s tan manyaga amb mi! M'estima tant! que sort
tinc dels seus petons i dels consells del vostre germ, que sin
hauria fet un disbarat!...

-Calleu, santa cristiana! Jess, Maria i Josep! Sant Antoni
gloris!

-Adu-siau, passo nsia per la pobra Rosa. Du estar amb els xais
escampats i es fa fosc!...

La Cludia va marxar pel cam prop la trunyella que tancava l'hort,
tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit.
Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada. Un cop
les tenien a casa parlaven de despeses, que el pa no allargava com
abans, que essent dues podrien repartir-se en dues cases, que si
poguessin vendre la mica de patrimoni de la Rosa, comprarien
bestiar a la fira de Massanet i tot aniria millor. La Cludia
s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la
negativa de vendre all que pertocava a la beneitona, els fills
posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va
donar-li una vida de mrtir. Vs sola, sempre que volgueu...; ara,
dues...; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la
Rosa, no hi havia altre cam que marxar, i marxava.

Avui s la jove del noi gran que la treu. La Cludia mira el mn
com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que
l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa
aquells papers que li deix un oncle compadit de sa dissort; i cada
any el senyor Rector quan anava a Girona li duia diners desprs de
retallar-ne un bocinet. La Cludia no tenia on anar. Nit i dia
l'esperonava la dria de fugir lluny on ning no la conegus i
poder viure sols amb la seva filla beneitona, que era la nica que
l'estimava. Sempre amb aquell boc d'amor malalts que la sadollava
de consol com la rialleta que fa l'infant ple d'agrament desprs
d'una bona mamellada. Es veia ben b que la noia es retirava als de
casa seva, on sempre hi havia encs el caliu de l'estimaci i que
els nois van sortir com el seu marit, aquell home rampellut i
malmirrs que s'enfellonia per un no-res i que sols veia les coses
pel cant dels diners que les avaloraven. La Cludia se sentia ms
mare de la Rosa, i fins li semblava que els nois eren fills d'una
altra dona que no tingus un cor com ella, on l'enteniment, la
recana i la llstima sempre feien nierades de sentiments
exquisits.

Primer aniria a Massanet i all ho vendria tot: bous, carreta i
mobles. Desprs amb els diners marxarien a Girona i all amb
l'ajuda d'un germ, qui sap, potser comprant i venent verdures i
fruites que florejaria dels coves a primera hora a plaa, podria
anar tirant, fins que la seva vida s'apagus per sempre...; llavors
la noia entraria a l'asil. Tot, abans de deixar la faltada, que
sols ella entenia... perqu sols ella l'estimava. Mentre sos ulls
s'obrissin a la llum de cada jorn, volia esguardar aquell fillet
tan alt per de fora i tan petit per dedins, i mentre son respir
anhels volia que la seva filla en rebs el caliu amb ses besades.
Ella sola volia estimar la Rosa, lluny d'aquells homes de mal cor i
d'aquelles joves que fugien d'ella com conilles que veiessin la
fura rastrera.

La Cludia era una dona alta i prima amb l'nima esborrada per les
penes i les carns xuclades pel cansament. Tota l'alegria i vivor,
que de fadrina lluen en son esperit, les va perdre maridada amb
aquell home sempre enfutismat i amenaador. La Rosa, era com ella
tamb, espigada, i neulida, amb una nima petita com un llumet de
llntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna
a ajupir-se. La Cludia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos
espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort.
La Cludia cercava consol esbravant-se amb la Rosa, i la filla
obria la boca i els ulls i, sense compendre el que li deia la seva
mare, exclamava -Maru maca, jo estimo!- i li feia un pet i la
Cludia plorava amagada, en la seva solitud. Si aquella pobra dona
hagus sofert amb pacincia victoriosa totes les adversitats, fra
una Santa, per la Cludia de tant en tant tenia unes rauxes de
desesperaci com una orada. Sort de Mossn Pon, aquell vellet de
la parrquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un
gemec lent i confortant i un bon ruixat de llgrimes i unes bones
ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia
son esperit fadigat i retut!

De bon mat la Cludia va posar l'ens, el jou i els crepistells
als bous i un cop els tingu un a cada cant del tirant, va agafar
l'agullada, va deixar-la damunt la carreta i crid la Rosa. La
beneitona va atansar-se amb els braos penjant, la boca eternament
oberta i una mosca que es passejava per la seva cara. I mentre sa
mare va carregar la carreta, ella mirava embadalida els dos bous
que feien unes bavalles llargues, que es movien al ventijol
matinal, i aclucaven les parpelles voltades de mosques
martiritzadores. A casa del noi no hi havia ning. La jove era al
riu a rentar la roba. El noi a vila. Els fills tamb eren al riu
amb sa mare, fent de pescaires La llar era freda i semblava ms
fosca que els altres dies. La Cludia refeta amb la resignaci que
li don Mossn Pon, va mirar la casa, movent sa testa contristada
i, temerosa d'esclatar de rbia, va cridar amb una veu ronca, que
feia feresa:

-Adu-siau! Fins al cel, bona gent!... Arri, petits!- Els bous van
caminant feixucs. La carreta va trontollar fent remors que
s'escampaven en la pau superba dels camps solitaris, i, mentre la
Rosa agafada a les estaques deia rient: -Anem a nann, maru!- la
Cludia, mossegant-se els llavis, movia els ulls desficiosos i
amarats de llgrimes de dolor.

Com cada any, venint el temps de la fira, havien espedregat els
camins perqu els animals poguessin petjar millor. La carreta
avanava entre moreres. De tant en tant les branques foranes
semblava que no deixessin passar aquell xode i que preses d'un
sentiment recador els volguessin aturar, amb ses espines que
esgarrapaven els bous, els matalassos i la carreta, i restaven
brandant en l'aire, com si els diguessin: -No marxeu!- La Rosa
aclucava els ulls i la mare plorava silenciosa foragitant els
pensaments que l'exaltaven.

-Arri, menuts!... arri, fills meus! Si els fills fossin com els
bous! tan bons de governar! No em veuria aix!... Mala!... Jess,
Maria i Josep!

Desprs de tres hores de sol per camins sorrencs i pedregosos,
sentint el cant ensopidor de les cigales, van arribar a les
envistes de Massanet. El campanar s'alava punxegut, com una
cucurulla en una planria quieta voltada d'horitzons llunyans i
plcids. Davant mateix del fossar nou hi havia la fira de bestiar.
La bunior de la gentada va arribar a les odes de la Cludia com el
zum-zum feridor d'un borinot que passa brunzent prop de la cara. Va
pujar a la carreta per posar b el mocador del cap que la Rosa
portava de gairell, va estirar-li la roba, que duia tota arrugada
i, eixugant-li les bavalles i esquivant-li les mosques que duia
damunt, va dir, tot fent-li una moixaina: -Tens calor, oi maca? ara
ens refrescarem, ara!- i torn a atiar els bous, que bo i
estintolant-se l'un contra l'altre caminaven plens de mosques, a
poc a poc, feixucs, tristos i resignats.

En atansar-se a la fira, la Cludia sentia una horror a cada passa
ms forta. Per son cervell atribulat passaven els pensaments com
fulles caigudes que voleiessin amb una ventada furient de dubtes i
de recels. Sos ulls s'omplien de neguit, ses mans de tremolors.
Fins li semblava que els bous corrien massa i que la fira
s'acostava vers ella com una nuvolada amenaadora i que la gent la
voltava i ella sense habilior de parlar, cercava adelerada una
fugida... com si fos una lladre i que tot el que duia fos furtat.

En arribar a la primera casa del poble, una casa vetusta, amb
finestrals de l'antigor i voltada de parets, va fer aturar els bous
a un abeurador, tot d'una pea i fet de pedra picada. Els animals
van beure llarga estona sense fer fressa. L'aigua no es movia i els
emmirallava. La Cludia entre tant es recolz al pou prxim. Sent
una mena de frescor en sa pell bullent del sol i mirant al fons, on
l'aigua quieta era illuminada per les clarors del cel que s'hi
imatjava, va veure's la seva testa blanca, petita i pregona i va
recular esgarrifada dient:

-Jess!- i va petonejar desficiosa la Rosa que menjava un mos de pa
bru sense cloure els llavis.

No calia dubtar ms, pit i fora; vendria els bous i la carreta,
l'hostaler li salvaria els mobles fins que tingus lloc a Girona.
Anirien a peu fins a Sils i aquella nit mateixa foren a ciutat
allunyades dels seus fills sense cor.

La Cludia era una altra. Alliberada de la tortura que l'acorava,
va esdevenir resolta, ardida i serena, i, agafant l'agullada, va
punxar els bous, i amb una veu rejovenida va fer: -arri, menuets,
que ja som a fira!

Massanet tenia posat de festa major. Els carrers plens de gent
endiumenjada; l'estanc i casa del barber sempre plens d'homes; els
hostals atrafegats servint taulades de firaires a totes hores. El
parloteig de la gent vivia en l'aire festiu del mat ser i
xardors. Al carrer de l'esglsia hi havia una rastellera de
parades de robes multicolors. Per les parets hi havia penjats
cobrellits, faixes blaves i vermelles, mocadors pel cap virolats,
camises ben planxades de mostres vives de color i fins en una
entrada hi havia penjats tres _bos_ que brandaven amb el vent com
si volguessin temptar, plens de malcia, la pageseta joveneta que
t por de la caputxa i de la barretina que porten els jaios. Un
home cepat que tenia un sac ple de llavor de nap, negra i menuda
com perdigons, la venia als pagesos que se la'n duien en els
mocadors de butxaca. Carrer enll comenaven les parades de
bestiar. Fermades a una reixa amb una beta lligada al coll, tres
oques aturades alaven el bec de tant en tant i el movien com si
masteguessin l'aire amb fruci. Altres romanien lligades amb un
cordill per les potes. D'aviram no n'hi havia; tothom esperava el
mercat d'Hostalrich.

Damunt d'un camp blader segat, es fa la fira. El rostoll s aixafat
per la gentada. Al bell mig del camp hi ha una enramada de vern,
que aixopluga una taula, on hi ha dos cntirs d'aigua, una ampolla
treballada de vi rogenc i una altra d'aiguardent; sis paquetilles
de cigarretes sense encetar i un vas ple de caliquenyos i quatre
ampolles de gaseosa. La dona que serveix posa els gots boca avall
en un rentamans ple d'aigua. Al voltant de l'enramada, on hi ha uns
taulons, que fan de banc, s'estan asseguts els venedors que van
garlant calmosament, mentre sotgen els animals, que tenen pel
ronsal, esperant un comprador que els convingui. Hi ha la noia de
can Lloret amb el fill al pit. El vell de can Mirot, que fa trenta
anys que va a la fira. L'hereu de can Seva, que s la primera volta
que hi va sol. I passejant-se entre la gentada i els bous, vaques
i vedells, passen els ramaders amb les bruses llargues i fosques i
els barrets amples, preguntant i oferint, rebutjant i regatejant i
comprant.

-Tu, xarric, que no tens cap xurm?

-Aquest any no, son dues xurmeres.

-I d'aquestes, quan ne vos?

-Nou unces.

El marxant sense dir un mot s'alluny.

-On vas tan esverat! parlem! ja em posar a la ra!

I sota un sol aclaparador, la vaca pacient, bo i remugant, rep el
cop de cap del vedell que mama afamat. Un ramat de bens resten
quiets amb el cap baix i amagat com si parlessin conjurats. Els
garrins dins les gbies, sota l'ombra de les branques del vern, uns
dormen apilonats com si tinguessin fred, altres flairen amb el
morro brut de fang i graten la terra amb les potes petites i
blanquinoses. I entre la vrbola de la gent esclaten els bruels
dels bous com les notes d'un orgue desafinat, els esquellerincs
dels cavalls, que s'esquiven les mosques, lligats als carros, que
han dut els animals a fira, i la cridadissa dels porcells quan sn
agafats pels compradors.

L'avi Pelat hi havia dut un ruc petit i panxut i vell com ell.

-I ds, jo em creia que no es portava bstia rossam?

-Aquest no s bstia; s un amic que va amb mi.

-Sempre en teniu una al pap per dir.

-Al cap d'all jo sc vei i ell tamb, i anem de tronc.

-Encara em fareu riure!

-Veurs, el noi de casa no vol que el tinga ms. Jo ja veig que t
ra; venut el ruc jo no treballar ms, per jo em morir d'enyor
sense fer res. I cada any botzinant em fa venir a fira per
vendre'l, i jo vinc! Jo ja veig que un hom arribat a la vellor no
s bo per fer cap ofici de sang i que a casa amb el meu treball
fra una pastera de fam i que el ruc i jo no som bons per res! i
que pel temps de les fusades, amb la taleia de feinejar vaig fer-me
una estronxada al peu que vaig cuidar a anar al camp dels
estirats!... Jo ja ho veig! t ra el noi!... i vinc ac a vendre
el ruc. En demano vint unces i torna cada any a casa! Veli aqu!
ja t'has firat, Martinet? El noi de can Blai porta un mec i una
meca. Quin bestiar! all s senyoriu fi! amb un ret i un gip
semblarien persones! Jo crec que deuen menjar la grana amb
forquilla.

-Prou xerrameca!... Bon dia i bona hora. Avi Pelat, que s el
mateix ruc de sempre?

-El mateix!

-Quan ne voleu aquest any?

-Vint unces- fu el jaio tot esverat.

-Cada any s ms car!

-s que tinc ms por de vendre'l!

-Que potser sap d'escriure?

-s notari i parla gavatx.

-Aquest si que no cal pagar-ne la meitat com els bous, per si t
mal negre o mal de caure o estossega! Fet i dit, com un garr de
nou setmanes! Mireu, all hi ha un home que en cerca un de ruc!

L'avi Pelat s'escamava i fugia pel cant oposat ple de para i
esperava amb nsia que la fira s'acabs per anar trico trico, cap a
casa, amb aquell animal que estimava amb tota la illusi.

Tot d'una va mirar fit a fit; s'ajupia, s'alava de puntetes
allargant el cap i a poc a poc avan entre la gentada ensopida per
la xardor del sol enlluernador.

-Cludia, o Cludia!

-I ds, Pelat! tu sempre amb el ruc a coll.

-S, mira, em manen, i crec com un anyell!

-A tu et botzinen perqu treballes i a mi em fan treballar
traient-me de casa!

-S, mira! jo ja veig, tu si que vas trencar el plat ms bonic!
la vas ben esgarrar no casant-te amb mi! I tot per un punt! i els
punts noms sn per la roba i les is! Ja t'han tret tots! Els nois
han sortit de mala sang com el teu home! Quina nierada de senglars!
Encara em recordo que un dia el teu home no volia posar un tany de
llor benet dalt de la paiadera i jo que li trec l'escala mig en
broma i li dic: -Si no poses el llor no baixes!- i ell em va fer
uns llambrecs d'ulls com un gat marc. -Si no poses l'escala et
coixo! i va tirar-me la forca a la cama; s, mira! cotre setmanes
malalt i ventura de dues ampolles d'oli de lluert que tenia la mare
i bones untures de moll de barra de porc!... S, mira; jo ja ho
veig! a tu se't va girar la garba! Y que tens cabals?

-Ja pots pensar; la pell de l'esquena; ni un palls per jaure!

-I amb aquesta Rosa tan aturada?

-Sempre ha criaturejat, pobrica! per s ms festosa!

-I com, mare de Du! se't va esgarriar?

-Esgarriar dius?

-Ho diuen! S, mira; fan crrer que la jova us ha tret perqu diu
que estava com ella!

La Cludia va quedar-se espalmada i obr els ulls amb un
esferement de boja, i, plena d'angoixa, va dir amb un prec
enternidor:

-Pelat, diga'm qu vs dir!

-S, mira; res, no en facis cabal.

-Pelat, per Du t'ho demano no em deixis amb aquest corc!

-No en facis estat!... Jo ja ho veig! males llenges diuen que van
veure la Rosa festejar amb un sagal i que la jove va dir que amb
ella ja n'hi havia prou de prenyades a casa.

-Reina del cel!- La Cludia va sentir una onada de rancnia que li
fu cuidar perdre la ra. Va asseure's en el tirant d'una carreta
amb un panteix terrible i una tremolor de feblesa va escampar-se
per tot el seu cos.

-Cludia, aqu teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can
Xir potser se l'emporti.

La Cludia va pendre els diners i sense dir res va cloure la m i
va asseure's esmaperduda amb els bitllets que van donar-li. La pell
de la cara li bullia i l'afront va aclofar-li l'nima ja prou
estemordida.

-Anem!- va exclamar la Cludia alant-se resoluda i com si es
deixonds d'un somni que l'embadalia. -Anem ben lluny on ning no
ens conegui.

Quina vergonya!- Agaf la Rosa pel bra i van marxar de la fira pel
cam polss totes apressades.

En arribar a una ribera plena de claror i benestar, la Cludia
defallida, mir per tot, temerosa d'sser vista i fent un sospir
pregon bo i esguardant aquell cel blau i amarat de llum, va
asseure's a l'ombra bellugosa d'un pollanc ple de gentilesa.

-Fill meu, saps qu diuen de tu?

La Rosa que mastegava una palla, va respondre:

-Maru, tinc gana aqu- i signava la boca oberta amb el dit.

-Fill meu!... saps?

-Tinc gana aqu!- repetia la beneitona picant de peus.

-Santa Innocncia!- Pel pensament de la Cludia pass com un
llampec la idea del dubte. -I si fos veritat?- i tot seguit va
esvair-se. Ella coneixia tant la Rosa i estava sempre amb ella i no
tenia cap senyal! Ve't aqu perqu la jova va dir-li no vull
llordes a casa. Jess, Maria i Josep, el que pot la maldat!- i
fent preguntes a la Rosa, pogu escatir que aquell cervell d'infant
tenia tota la puresa de la innocncia.

-Maru, vull pa!... tinc gana aqu!

-Anem! fugim; a la pagesia que trobarem, demanarem un mos de pa!...
corre, fill meu! fins la deshonra t'encala... i no en tenies prou
d'sser faltada! Jess, Maria i Josep! Quan mossn Pon ho spiga!

L'aire s'anava enfosquint. Una nuvolada eixia del cant del
Montseny; avanant lenta, muda, amenaava damunt l'ombra que
escampava pels conreus i pujols. Una rafagada pass com un preg
que aviss la batalla. L'aviram s'entristia, els ocells fugien i
les fulles s'enlairaven amb neguit. Per tots els camins es veia la
gent de la fira caminant de pressa bo i mirant al cel amb angnia.
Un
bofarut va alar la palla de les eres i fu aclucar els ulls dels
gossos ensopits. I van caure aquelles gotes grosses que sembren la
terra de sa i les nimes de desigs d'assolir un sopluig. La
Cludia va alar-se i va veure que pel cam venia gent, i,
esparverada per la terror que la veiessin amb la Rosa ferida per la
maldat, fug cam enll.

-Fugim, fill meu! Vnen, vnen! Ala't, corre, que ens veuran! que
parlaran de tu!

Les dues dones van esmunyir-se per un caminoi que anava cap a una
fondalada que la Cludia no coneixia. Plovia, naixien xaragalls i
la riera ja passava rojenca, rabent, com si hagus nascut boja. La
Cludia en veure una cavorca prxima va dubtar. Anaven xopes i es
sentia lassa. Per mir enrera i la gent s'atansava corrent i va
semblar-li que veia En Pelat dalt del ruc i com una esperitada va
posar-se a crrer arrosegant la seva filla sota aquella mnega
d'aigua que queia sense pietat damunt d'aquelles dues dissortades.

En sser al cap del corriol la Cludia es vei perduda, la riera
els barrava el pas. L'aigua passava furienta, roja, trbola i
remorosa. Les herbes de les vores es blincaven com si volguessin
seguir la correntia rebugenta, daleroses de saber on anava. De tant
en tant passava quelcom: un tronc, una cadira, un vedell morent. La
Cludia romangu erta i la Rosa es xuclava el dit i tremolava de
fred.

-Qu farem?

-Jo tinc gana, maru!

-Em fa por passar ara. Per aix ben mirat sn noms dues passes!

La Cludia mirava amunt i avall de la riera amb esverament. Un
llamp va esquinar un roure i un tro va escampar-se per tota la
nuvolada. L'olor de la tempesta se sentia arreu.

-Vnen! Ja sn aqu! Passem, fill meu! Agafa't amb mi!

La Cludia i la Rosa abraades van avanar entre les aiges roges
de la riera folla.

I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven
astorats.

-Quina rierada!

El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixonds d'un somni.

El mateix dia en qu va marxar la Cludia, la jove va tenir un noi.

-Quatre nois arreu! Tot s pel Rei aqu casa.

En aquelles hores de dolor en qu l'nima esdev poruga i els ulls
se'n van al cel entre harmonies de clemncia, la jove havia sentit
la frisana del penediment. Havia maltractat la velleta i havia
injuriat la Rosa, les va treure de casa, i quan van marxar, tots
van deixar el mas com si fos apestat. El comiat els esglaiava. Un
cop el fill fou al mn i el sent plorar amb vigoria, la jove torn
a creure que ella tenia ra i el penediment va empetitir-se i el
somriure es pos en sos llavis encara febrosos de l'infantament.

El fill de la Cludia era un home bo i arraulit per la paraula
irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obea i
l'amoixava desprs d'haverse sentit una rastellera de mots
verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrs i
capficat pensant en la tristcia que devia sentir la seva mare
sense conixer aquell nad tan xams. La jove que li llegia els
pensaments en les nines ingnues dels ulls bondadosos, en mirar-lo
tornava a sentir el corc del penediment i pensava: -Si jo sabia
que aquest fill m'havia de treure de casa, ara mateix el mataria!-
i va cridar el seu marit tota neguitosa per a dir-li que ans a
cercar la seva mare perqu torns amb ells. Mes, quan el seu home
fou al seu davant va restar una estona muda i va dir-li: Volia
saber qu feies!

-Sc a l'era batollant cigrons- va respondre secament el fill de la
Cludia, mirant-la tot estranyat.

I el penediment se n'anava i venia com un rat-penat, que volta
fatdicament en les clarors rogenques del capvespre, omplint
d'esglai les nimes sadollades per la superstici.

Avui fan el bateig. De bon mat han arribat de marina el padr amb
dos seguidors i la padrina amb dues seguidores. La llevadora del
poble ve fu el cam a peu amb un farcell de roba al cap. Hi duia
el vestit que servia per batejar totes les criatures d'aquelles
pagesies, tot blanc i encarcarat com si fos de pergam, i un vestit
negre per a ella tot ple de puntes, unes sabates de xarol
torturadores i una mantellina pesant com un plom. La llevadora va
arribar-hi, amb espardenyes, mocador al cap i tota acalorada.

Quan la criatura i la llevadora foren empolainades, van pujar en
dos carros amb vela i per aquelles endreries solitries, van
encaminar-se a la parrquia isolada. La jove va quedar-se sola a
dalt. A baix una vena anava remenant atrafegada dues cassolades de
conill amb peres, que tots esperaven amb nsia perqu la vena
tenia anomenada de bona cuinera. La solitud va desvetllar el corc
de la jove. Damunt aquell llit alters, sota aquelles bigues
revingudes i entre les parets emblanquinades, la tortura del record
d'aquelles dues dones, primes i altes i abatudes que van marxar a
la ventura, s'anava fent clar fins a semblar una visi. -Tots els
fills l'havien tret de llurs cases. Potser haur de tornar a casa
del primer que la va treure.- La jove amb aquest pensament va
restar dos sospirs conhortada, i torn altra volta el fibl silent,
que no podia foragitar, a clavar-se ms pregon en aquell cervell
encaboriat i en aquell cor emmustet i tremols per les primeres
sacsejades de la superstici.

A la capella mig abandonada de Sant Mart, tot passant l'altre dia,
la jove enfons sa mirada en la foscor i va veure els rats penats
que penjaven del sostre. En sentir-la, van volar en l'aire quiet de
la capella i un a un van amagar-se enrera de l'altar. Desprs va
adonar-se que volaven prop seu i va semblar que la seguien. Aquella
nit va passar-la regirosa sense aclucar els ulls, plena de basarda.
En passar prop del castell enderrocat, que mor de vellria entre el
broll i les eures que el van vestint com si l'amortallessin en sa
agonia, la jove sent que la cridaven: -Xit...xiiit!...- Era
l'liba. Ella va voler crrer, i romangu corglaada, i aquella
mateixa nit va infantar el nad.

-Potser portar mala sang... potser jo tindr la llet amargant. Tot
aix sn mals senyals!- I la seva nima anava perduda, com una nau
sense pals i sense veles, entre les onades esbogerrades del temperi
de la para i les ventades de la superstici i el braolar tenebrs
de la culpa viva al seu dedins!

-Grcia! Grcia! puja!

-Qu vs? no em torbis que les peres s'agafaran.

-Puja i fes-me companyia!

-Bona l'hem feta! Que tens por com la mainada?

La Grcia, esperonada per la dria de lluir-se com a coquessa, va
deixar-la, i la jove no podent sofrir el silenci, que li feia
sentir el rau-rau amb tota claredat, va baixar a la cuina tota
arrupida. La Grcia va fer un xiscle tota esglaiada.

-On vas? Que ets boja? Mira que et pots morir si fas disbarats.

-Calla, no cridis. No puc estar tota sola!

-Qu et passa?

-Res!... mira... Ja t'ho dir- fu amb un gran misteri desitjant
dir-ho tot per veure si desfogant-se, se li desfeia aquell nus que
li apretava el cor i li escurava el respir. I com la vegada que va
provar de dir-ho al seu marit, va esgarrifar-se de vergonya i es
torn vermella i rest muda entre els dubtes que li feien
giravoltar l'enteniment com un remol, que se la'n duien
ofegant-la. Quin suplici!

-Sents? ja som ac!

-Verge!- va dir tota exaltada.

-Uix, que ests estranya, noia!- per qu et fan por? Marxa cap
dalt que ton home et reptar.

Els sorolls dels picarols van arribar al mateix temps que les
rialles. Els gossos bordaven bo i saltant davant dels cavalls
fumejants i escumosos de cansament. La Grcia va atansar una cadira
perqu baixessin les seguidores i la llevadora amb el noi cristi.

-Que ha plorat al tirar-li l'aigua?

-No res, un santet. Ha llepat la sal com si li agrads i fins ha
rigut.

-Aquest el podreu desmamar amb arengades!

I van pujar tots a dalt i van trobar la jove plorant d'esverament.

-I ara, qu teniu? ploreu? Aix s flaquesa!... Grcia, puja un
ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels
professionals quan diuen quelcom que saben que far bon efecte.

-Ara dna-li el pit, que ja no s moro.

La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la
mantellina, va despullar la criatura i fu el paquet tot dient:

-Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera.

El pare del nou cristi no va entrar a l'estada de la jove; estava
tot traspostat perqu mossn Pon va demanar-li per la Cludia i la
Rosa, i ell abaix els ulls i, com si se li haguessin tornat de
plom, no va poder alar-los en tot el cam.

-Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un
mussol. Que esperaven una mossa?...

-Vinga la teca, minyons! El vinet prop meu, que som amics de
petits!

-Ei! ves que la mixa no t'agafi!

-Que et creus que sc un ratol?

-La cassola! _a la orden!_- va fer un dels seguidors que havia fet
la campanya de Cuba.

Les cassoles s'havien buidat entre rialles, xiscles i parloteig.
Tots estaven vermells i escotorits. La Grcia cofoia per
l'acceptaci del seu guis i el pare, rialler, movia els ulls
allunyats de la vergonya que els amarava. Comen la repartici
d'uns confits grossos i farinosos de colors diferents. La Grcia
amb una cullera en posava un munt a cada convidat. Mentre el que
havia estat a Cuba tenia el porr en l'aire, el padr li tir un
confit i el porr va trencar-se. Una riallada ufanosa s'al com un
clam de victria.

-_Fuego!_... Fem balega!- va exclamar el del porr i, fent un toc
de trompeta amb la boca, la lluita va comenar amb ardidesa. Els
caps s'ajupien, les cares s'amagaven i els confits rebotien per les
parets i saltaven per terra al so d'unes rialles llargues i grans
exclamacions d'alegria.

Heu's aqu que quan tots estaven ms engrescats en l'aldarull de la
platxria barroera, entr tot fadigat i amb els clls plens
d'esverament, el fill petit de la Cludia que estava renyit amb la
jove.

-On s mon germ?

Tothom rest sense paraula.

-Qu vols?- va dir l'amo palplantat.

-On s la mare?- digu de pressa.

-No ho s!

-No? Mala negada!

-Qu passa?- va fer la Grcia esfereda.

-Sn elles!

-Qu vs dir? parla!

-Han trobat dues dones negades al riu... veniu, correu! potser
coneixereu la roba que duen!

-Du del cel!

-Estan tan abraades que no es poden separar! Sn aqu arrapades a
un arbre. Ja no tenen cara!

Tots els convidats van baixar de pressa cap al riu que, com no era
estassat, havia fet embotida i en l'aigua engorgada al peu d'un
arbre hi havia els dos cadvers.

-Sn elles!- va fer el fill gran amb horror.

-Du del cel! m'apar que hagin volgut venir al bateig!

Els fills de la Cludia van trencar en un plor enternidor. Ning no
va dir-los res. Cap paraula de consol floria en els llavis dels
convidats que els miraven esborronats, com si tamb fossin uns
cadvers!

La jove que donava el pit, en sentir aquell silenci sobtat, va
alar-se tota estranyada i en veure la corrua que anava camps
avall, corrent, va dir-se mig ofesa: -Tanmateix, sn massa grans
per fer tanta ximpleria.- I com que ning no tornava i ning no
responia, la solitud va esverar-la i obr les finestres irada i
comen a cridar:

-Noi!... vina!... Grcia!... correu... veniu!...

Plovien fulles. El vent somovia amb majestat els arbres. Les remors
del riu i de la boscria es confonien harmoniosament i la veu de la
jove a cada crit era ms ronca i feresta.

-Veniu, criminals!... correu que em moro de por! correu... veniu!
Per Du, veniu!

-Qu em dieu de la fi de la Cludia i la Rosa?

-Quina mort! Havia de passar per elles!

-I diu que no hi havia res d'all que deien de la Rosa?

-Res, filla, res! La _tomia_ prou ho va posar en clar! Era un
ngel... pobreta!

-Quines males llenges!
-Hi ha gent que porta ver com els escorpins!

Mossn Pon la festa primera va fer un serm emocionant. Tothom
plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i
per aix quan el rector va dir tremols que tots havien de demanar
perd i pregar per les nimes d'aquelles desventurades, tot el
poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van
abaixar-se amb compunci. La gent del temple semblava un camp de
blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Cludia va
romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llan
la verinosa injria un dia en el mercat i ara en sentia tota la
paorosa pesantor al seu damunt. Prou havia cercat una ocasi per
dir-ho al seu marit o a la Grcia, prou volia confessar-ho al
rector. Triava el dia, escollia l'hora, esperava el moment, i la
temena de veure's avorrida i la vergonya li deixaven els llavis
immbils com si fossin d'esttua, i el seu silenci abrandava la
pena que es cargolava pel seu dedins, com un escor enverinat per
un sol ardent.

-Feu-me venir la dona, que veig que passa penes- deia el rector. I
el fill de la Cludia movia el cap i plorava. El dubte paors de si
la seva mare s'havia tirat a la riera desesperada, el tenia
contristat i l'esborronava.

La formosor de la jove s'havia marcit com una fruita que t una
malura. Les galtes eren xuclades, sa veu fosca i sa mirada
eternament entaforada pels indrets obacs i solitaris fugint
neguitosa de tots els ulls que l'esguardaven.

Son pit ple de vida fou engolit pel corc torturador. La testa
resplendent de joventut, fou ajupida pel pes dels pensaments
aclaparadors que petjaven son cervell encaboriat i febrs. Sos
braos van assecar-se com si fossin de vella i ses cames eren
lasses de tan fugir de les visions que la cossaven com l'ombra
fatdica del pecat que niava en son cor, com una serp cargolada que
la mossegus nit i dia amb ses dents roents de ver.

Pobra damnada!

Havia avorrit els fills. Tenia por del marit. Passaven dies i dies
sense entrar a sa casa fugint neguitosa, boscos enll i esperant
l'hora de poder entrar en les esglsies llunyanes sense sser
sotjada.

Quan era a les envistes d'un cloquer restava a l'aguait i quan
obrien l'esglsia, fent la captaire entrava en el temple i all
feia veure que pregava, i quan no la veia ning omplia adalerada
una ampolla grossa d'aigua beneda, i es mullava les mans i la cara
i bevia l'aigua que restava en la pica, dalerosa com si tingus una
set abrusadora i fugia altre cop muntanyes enll, apretant
l'ampolla contra el pit, plena de joia, d'una joia malaltissa.

Les parrquies venes ja la coneixien. Li deien _l'escurapiques_ i
els sagristans la treien com si fos un ca, i ella amb la veu ronca
malea i renegava i escopia.

Pobra damnada!

A voltes roman aturada una bella estona. Davant dels seus ulls hi
t una immensitat de terres i clarors, muntanyes grises, nvols
voleiadors i horitzons calitjosos. Com extasiada, no mira res. Sols
veu el que t darrera de ses nines; un abisme de foscor on se
cargolen els pecats congriats que abranden penediments
turmentadors. I la llengua se li endureix entre les dents closes de
rbia i son cor es cargola sense esclatar en una compunci
deslliuradora de tantes tortures.

Pobra damnada!

En els capvespres, quan la primera estrella penja del cel espargint
sa claror plena de puresa, i el silenci s'escampa perqu el son
neixi en tots els ulls, i la foscor de la nit arribant a poc a poc
no sobti la gent que treballa pels conreus, la jove de la Cludia
ix dels amagatalls on roman allunyada de les claredats del dia. Els
ulls i el sol la fan tremolar. La foscor li s plaent i llavors fa
via amb la mirada plena d'espant. Els enemics del dia no hi sn,
per troba els de la nit.

Quan veu un rat penat o un mussol, els cabells se li ericen i la
pell li esdev rasposa i la tremolor mou ses mans arrugades i una
esgarrifana de fred passa com un llamp per tot son cos.

-Mira, ja ve la Rosa! s ella, la maleda!- I li plantava cara amb
son posat bllic, ensenyant les dents com si fos folla i mirant el
rat penat amb els ulls roents d'ira. -Qu vols, mala pua? Vina,
veurs com t'engargallo un roc fins a les entranyes.- Si per atzar
el rat penat se li atansava, la jove de la Cludia tota s'arrupia i
es posava bocaterrosa dient de pressa amb un desfici ple d'esglai:
-No vinguis, no! No ho dir ms... perdona'm Rosa maca! No dir mai
ms mal de tu!- I quan l'animal volador fugia lluny amb son vol
indecs, la jove de la Cludia es redreava a poc a poc i, mirant
pel seu voltant amb els ulls esbatanats i escarritxant les dents,
feia una ravinera com una criatura mal criada.

Quan sentia la liba restava sanglaada i esmaperduda i erta. -La
sogra! ja em repta! xuut, xuut!... Calleu! Ja callar, Cludia, ja
callar! Mala verra, maleda, aix et rostissin de viu en viu!

Heu's aqu la jove de la Cludia duent el pecat dins l'esperit. Va
pel mn com una fera perduda i famolenca. Tota amor s apagada,
tota bonesa s llunya. Sols el penediment la corca i el fibl de la
superstici la crema per dins.

I cerca remeis per treure els mals esperits que se sent botre
dintre del cor. I a voltes s'ajup com si sents una punyida que li
travessa el pit, i llavors amb l'aigua beneda es xopa els cabells,
es mulla la cara, es ruixa el pit i es xarbota la roba i beu amb
desfici de boja, com si volgus apagar la flama de la maldat que li
crema les entranyes. Desprs mastega el llor benet que furta de
nits de les portes de les masies i dna grans benediccions als
arbres, camins, rius i muntanyes i quan veu que ha finit l'aigua
beneda que sempre porta per allunyar els mals esperits, esdev
poruga i plorant de follia, fa hores i hores de cam en les nits
silencioses, cercant una esglsia, morint-se de fadiga i acorament!

Pobra damnada!

(Mas Miralbell - Tordera)




ELS FRARES.

Fra Gens, s el frare novici que t cura de la capella del
convent. El seu zel per totes les coses de l'esglsia arriba a la
dolor. Avui que fan la festa del Sant Patr s'ha llevat de bon
mat, ha passat per l'hort per arreplegar un ram de flors i guarnir
l'altar. All passa belles estones guarnint els pitxers i
arrenglerant els ciris de la credena. La simetria dels canalobres
el tortura, i puja i baixa de l'altar i mira i remira, i fins amb
la roba de l'hbit pren la mida perqu tots els ciris estiguin a
igual distncia.

Mentre faran la celebraci de l'ofici reblert de lentituds i
solemnitats, Fra Gens patir sempre, vigilant els domassos que ha
posat perqu no volen amb el vent, la catifa perqu no s'arrugui,
els altars netejats perqu no s'empolsin, i pensar estemorit en
aquells mancaments imprevistos; un ciri que es tora, un escol
distret que no toca la campaneta a l'hora, un missal que cau; tot
aix era per Fra Gens una dissort aclaparant.

Fra Gens de tant mirar en la fosca tenia els ulls ms grans. De
tant restar subms en el recolliment del temple, parlava sempre
baix, de tant tmer fer remor, caminava sempre de puntetes. Era una
nima que vivia dins l'esglsia, com una imatge baixada d'un altar,
com una flama humana que tingus per llntia capadora el temple
del convent.

Fora del temple, els claustres eren el seu lloc preferit. Quan al
mat arribava a la sagristia i veia que la claror hi entrava
tmidament, com si tingus por de fer remor, se n'anava als
claustres i esperava el dia, tot passejant i sentint caure els
cants dels ocells en el silenci solitari d'aquell lloc de plcides
venturances, i veia el gat adormit i moure's les fulles i brandar
les flors, i els jorns de pluja forta sentia aquella remor que tant
s'assembla a una oraci fervent. All pregava entre rastelleres
d'arbres fruiters; ell, oferia el fruit de son cor, i els arbres,
el fruit de la terra; les orenetes xisclaven en els nius penjats en
les coronises, i el pou, eternament callat, xuclava de les
pregoneses de les roques aquella aigua gemada i lluminosa que es
veia al fons emmirallat al cel.

Aix esperava l'hora d'anar a tocar la campaneta matinera i
xiscladora que voleiava en les blavors del cel. Fra Gens estirava
la corda amb la illusi que feia descloure els llavis dels
dorments per pregar fervorosament.

Avui Fra Gens se sent illuminat per l'alegria; la festa del Sant
Patr ha estat lluda, els domassos quiets, els ciris drets, els
escolans amatents, el predicador llumins, el celebrant fervors i
els msics all dalt, en el chor, donaven goig de veure. El que
tocava l'orgue, seguia el comps amb el cap, el del viol amb el
peu, els que cantaven, amb la solfa, i el director amb el dit que
feia voleiar passant sempre ran dels nassos de l'executants. Tots
se sentien atiats per la fora del comps que seguien sense fer
cabal de l'autoritat del dit del director, i en finir, cada u es
creia haver assolit la perfecci.

Desprs, vingu aquell dinar en el menjador de taules llargues amb
aquell Sant Crist penjant a la paret i la trona per fer les
lectures i aquells finestrals amples que deixaven entrar a dolls la
llum del sol. El prior i el frare predicador seien en la taula del
mig, els msics i els convidats a la taula dels cantons i passaren
les plates curulles i oloroses i les converses s' anaven deixondint
a poc a poc fins que a la fi esclat la primera rialla.

Quan tots eren als claustres tot pasejant-se prop del brollador,
Fra Gens va lliurar un paper al Prior. I la nova de la guerra
s'escamp terrible en aquell lloc de pau! Els canons eixordadors i
les trompeteries estridents cridaven els homes del silenci! La
lluita ferotge reclamava els homes del reps! Cada frare sentia al
seu dedins una tragdia paorosa. L'horror an amarant els cors,
mullant els ulls de llgrimes, i omplint els pits de sospirs. Tot
el noviciat veia l'onada de la guerra malastruga, sense ideals de
ptria. L'obedincia era el flagell sinistre, el jou dolors que
tots havien de dur!

Els ulls ms serens s'omplen de llgrimes en veure Fra Gens vestit
de soldat. En compte de dur la caputxa buida i oberta duu la
motxilla feixuga i atapeda, en lloc de la canya lleugera i daurada
d'encendre els llums, porta el fusell homeier de ferro pesant; en
compte de silenci, sent veus que l'aclaparen, i en lloc dels petits
neguits, son cor atut s com una llntia sense oli que va morint
de pena fent espeternecs dolorosos en una llarga agonia!

Quan Fra Gens va trobar-se en mig del bosc voltat de la solitud i
del silenci, va fer un sospir pregon i en sos llavis es va posar un
somriure de gaubana; fou en primer moment que la seva nima va
allunyar-se de la tristesa pesant i fosca que voltava son cor
d'en que va comenar la guerra. Ell, avesat a la vida de reps
espiritual que duia en el convent, en veure's de cop i volta vestit
de soldat i ensinestrat en l'art de fer mal i voltat d'armes noves
lluents i plenes de perfeccions per a matar, sofria terriblement.
Ja feia mesos que sos ulls s'havien esverat amb la visi paorosa
del combat. Era una matinada plcida i serena. Havien dormit al ras
entre la can dola dels grills que arribava lluny... lluny fins a
perdre's en les foscors misterioses. Sobtadament van despertar-los.
Ell, obr els ulls plens de esverament, va alar-se, i d'esma va
agafar l'arma. Quin infern! tot eren crits, ordres desptiques,
renecs i exclamacions. Del cim d'una serra sortien unes fumeres
petites i desprs d'un instant s'oen els trets dels fusells, Es
coneixia que aquell atac va sorpendre els oficials perqu anaven
molt atrafagats i plens de follia, o b els atrapava en un lloc
comproms. El combat fou terrible; hores i hores, carregant i
descarregant, avanant i reculant, veient caure soldats i retirar-
se de la lluita amb la cara sembrada de dolor. I aquell desvari
dels canons eixordadors que feien llampecs i fumerades pestilentes
que cuidaven a ofegar, i aquells nvols de pols que alaven els
cavalls, i aquells clots de terra que feien les granades en arribar
al sol tot escampant un brollador mortal de ferro! Quina feresa!
Fra Gens tenia al seu costat un company, al qual en front de la
lluita, al damunt dels seus peus caigu mig cos d'un seu amic. Era
un bust que an pels aires i va arribar all, com si volgus
emparar-se a l'amic abans de morir.

-Ramon!

La cara del morent fu moviment d'ulls, L'ordre terminant
d'avanar, dita per una veu ronca i plena d'entusiasme d'un capit
que semblava boig, va fer abandonar aquell boc d'agonitzant.

La msica va esclatar. Les baionetes van lluir al sol ixent, els
soldats embriagats per les resplendors de la victria i bon xic
allunyats de la por que regna en els primers trets, eren com una
mena d'homes sense seny que van avanant orbs i atiats per una llei
de fora desconeguda que s'escampa per tots com una bogeria
encomanadissa. I s'alcen els homes, famolencs de venjana, i amb
el cor ple de l'ira ms verinosa, cerquen adalerats l'enemic per
atravesar-lo follament amb la baioneta lluent i punxeguda!

-Nois, ja en porto cinc d'atravessats!

-Com els cargols!

All dos que s'han escoms alhora, han caigut atravessats. Tots dos
morint-se han roms cara a cara. Quina mort ms terrible! Morir
veient l'enemic fins que arriba als ulls la foscor de l'agonia!
Fins que la mirada mor dins els ulls enterbolits.

A la fi, els trets minven, la pols cau i el fum es desf en l'aire!
L'enemic fuig perseguit, i la terra s un sembrat de dolor viva,
punyent i aterradora!

Els morts sn a munts. Els morts en actitud de lluita herica, uns
sencers, altres mutilats, sense cap, sense cames, en mig de bassals
de sang i barrejats amb el mateix enemic. s una visi ferestament
atudora. Per ms torturador s veure i sentir els dissortats
ferits per terra. L'un gemega silencis posant-se la m a la
ferida, l'altre fa uns grans crits demanant que el rematin per
alliberar-se de la dolor! aquest, anomena plorant un nom de dona:
la seva promesa! aquell, clama amb mots enternidors a la seva
mare! s tot un chor de joventut que sent la fredor de la dalla de
la mort que l'ha comenat a segar de la vida, s el plany llastims
que s'ala com la fetor que deixa la sembrada de la guerra!

I aquell que gemegava, ara ja no diu res; sols la ranera rtmica
que a poc a poc s'acaba, se sent a la seva vora. El que anomenava
un nom enternidor de dona, sols l'anomena de tant en tant i ms
baixet. La mort avana invisible, i, un a un, va emportant-se els
herois que ha triat per a ella.

Fra Gens rest espalmat i no podia capir que ell hagus estat un
dels que ans camps enll caant els homes com un embriac sense
entranyes.

Quan tot fou recollit, els morts registrats, identificats i
soterrats, els ferits transportats i les armes en ordre, es
desvetll l'alegria de la victria, i tot un enraonament va
escampar-se, i de tant en tant una rialla sortia com el primer
senyal de vida triomfal.

Fra Gens fou el que menys sent l'alegria; estava astorat d'ell
mateix, i en sa conscincia sensible de novici es congriaren els
penediments ms torturadors. En tants de morts no va ajudar a ben
morir ning. Una mena de indiferncia va fer-lo romandre davant
d'aquella visi macabra amb una fredor de botx. Desprs, en el
brogit de la batalla es vei pres d'una ferocitat que ara li
repugnava com una fortor ofegadora que ports al seu damunt i de la
qual no pogus alliberar-se. D'aquell primer combat en, Fra
Gens, dems dels sofriments i privacions de la guerra tenia son
cor espinat pel penediment. Per aix ara el bosc li s una mena de
consol, una mena de temple on troba una pau vivificant i un silenci
reconfortant.-Si fos llarga l'estada al bosc!- sospirava Fra Gens.
Aquelles soques alteroses i revingudes amb les espessors de fulles
enlairades que es movien plcidament amb el ventijol matinal!
Aquella sentor de buscria que s'exhalava en els capvespres i que
ell flairava amb delitana com la olor del convent que recordava
amb illusi! Aquelles remors suaus d'aigua naixent en les ombres
de les verdors frescals, la cantadissa dels ocells, l'harmonia de
les ventades i la lentitud beatfica que t el temps dintre els
boscatges i l'amplitud que pren el respir i el benestar de cor i el
reps que hi troba l'nima!... Fra Gens all, li semblava que
estava en les claustres del convent, on son esperit va entrar
assedegat del gaudi del silenci, la quietud i la pau eternals. I
sense cap enuig, feixuc dels armaments que duia, feia els seus
precs anant amunt i avall, quan no restava de gurdia, mentre els
seus companys jugaven entre grans rialles venturoses.

Una nit, s'enfony en el bosc i va perdre's. Feia lluna. Fra Gens
pregava en veu alta bo i caminant entre les soques callades de la
gran boscria. Era feli. Feia la pau de tants de dies de fer de
soldat sense fer les oracions que sempre enyorava. Fervors mirava
al cel cercant entre els estels el Du que ell adorava, amb un
misticisme sublim. Tot d'una va aturar el pas lent i rest
corglaat. Estava perdut! Un soldat enemic l'estava sotjant. Com
que Fra Gens era lluny del furor bllic no va saber qu fer.
Fugir de sobte?... encarar-li el fusell?... Va alar els ulls al
cel i sa fa s'inund de claredats de llum i en aquell instant una
veu timida i coneguda va trencar el silenci majestus del bosc.

-Fra Gens!... ets tu?...

Fra Gens romangu esmaperdut i astorat!

-No em coneixes? Sc el Pare Prior!

-Jess!... Pare Prior!...- i Fra Gens oblidant la seva vestidura
de soldat, com sempre feia en el convent, va agenollar-se i li bes
la m.

De moment els dos frares soldats no es pogueren dir res. L'emoci
de veure's all, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els
fu una pena tan pregona que les llgrimes els van caure. Damunt
les fulles lluren amb la claror de la lluna les llgrimes
d'aquells dos homes. Desprs, un xic ms refets de la gran
sorpresa, van sentir la por d'sser vistos i baixet baixet es
posaren a parlar!

-Pare Prior! jo voldria onfessar-me! Porto una vida tan terrible!
Faci'm aquesta caritat!

I all en la nit, Fra Gens es confess amb el seu prior de l'ordre
de missioners on ell era en esclatar la guerra. La confessi fou
llarga i mig confidencial. Tots els escrpols, foragitats i les
faltes, esborrades amb l'absoluci plena d'una unci mistica que
eixia d'aquell Prior soldat, d'uns quaranta anys. La impressi que
feien aquells dos frares enfervorits amb les armes al muscle,
vestits de nacionalitat enemiga i en la nit majestuosa, era
enternidora i plena d'encs. Units per l'amor de Du i novenans en
la vida de les lluites, en veure's, van esglaiar-se i en conixer-
se sense pensar en altra cosa sin en Du van amorosir-se llurs
nimes amb la delcia del Sagrament que tant enyoraven. Ni per un
moment van fer esment dels afers militars, talment com si la guerra
no fos nada. Tots dos en sentien la bravada i tots dos eren prou
escrupolosos per a no gosar dir res que remotament pogus dur un
benefici a llurs exrcits.

-Pare Prior, fa deu mesos que ha comenat la guerra! qui havia de
dir que vost hi ans!

-No sc pas tan vell?

-I qui hi ha ms amb vost?

-Gaireb tots el novicis del teu temps i del meu pas!

-Jess! i si ens trobem en un combat? aix m'aterra!

-Tu compleix com et manin!... Ara ets un soldat i prou!

-Jess!... Quina cosa tan terrible! matar un company de noviciat!

-No t'espantis! No temis!

-Com ho sospitava que n'hi havia al servei! I el dia de la
declaraci de guerra en marxaren dos del noviciat! sempre temo
trobar-los entre els enemics!

-No temis per ells!

-On sn?

-Gaireb tots sn morts!

-Jess? Quan van morir?

-En el combat del dia trenta!

-Jess! Jo hi era en aquell combat! Jo devia matar-los! Aix s
terrible! aix s monstrus! Pare Prior, jo no puc seguir
matant!...

-Calla !... calla !... tu fes el que et manin!

-Per jo en aquell combat vaig tirar tot un dia! i vaig atacar a
la baioneta!... Que hi era vost?

-Si! van ferir-me lleument.

-Qu potser em va veure?

-No! no vaig veure ning! Sols en finir vaig veure que m'havien
mort nou novicis!... Tots menys Fra Roc que ara est malalt de
cansament!

-Fra Joan! tant alegre que era! i Fra Salvi! Fra Pere! Fra
Valent, Fra Claudi, Fra Valeri, Fra Narcis!

-Tots!... tots sn morts... fins Fra Fabi morint-se va dir-me: si
veu Fra Gens que no tingui por de morir-se! no s res! jo em moro
molt a gust!...

-Tots morts! tots morts!...

-Tots, fill meu! tots! All al convent sols han restats els vells!
El germ vaquer, el germ porter, els gats i les vaques.

-Preguem pels morts!

-Preguem!...

I van posar-se a pregar pels difunts del noviciat.

Entre tant el caporal va trobar a faltar Fra Gens i tot seguit ho
digu al capit Bernat que era un lliurepensador que sempre mirava
amb recel i odi Fra Gens perqu era frare.

-El mstic ha fugit? Ja el trobar jo! Quin gust caar un frare!

El capit tot enquimerat va encaminar-se per l'indret on va veure
que s'allunyava Fra Gens. Aquell home donat a la perversitat i a
la rancnia per tot all que era religis, es tragu el seu
revlver i a poc a poc mirant pels llocs ms enfosquits, an
seguint la boscria desitjs d'escarmentar aquell pobre innocent
que no havia fet altre mal que no pensar i sentir com aquell capit
que vivia sense cap afecte a Du.

Desprs de caminar una bella estona, es trob en una bardissa
espessa, i tot cercant-ne l'eixida va semblar-li sentir confosament
uns enraonaments. El capit flestomador va restar quiet, escoltant
una galan estona. S! all prop alg enraonava! En tots temps un
parlar en mig de la boscria solitria, al cor de la nit, s tot
esclat de misteri; per en temps de guerra, s tot un niu, tot un
tresor d'espionatge que cal sorpendre amb tota la seva valor per a
treure'n, potser, una victria esclatant. El capit, temers de fer
remor no gosava respirar. Lentament avanava ara un peu, ara
l'altre, i s'alzinava tan com podia per veure, entre les bardisses,
els que parlaven, alternant les veus i sempre en el mateix to.

Bon punt fou ms a prop, va mirar entre les branques de la bardissa
i rest sobtat en veure Fra Gens i un soldat enemic tan a prop
l'un de l'altre. Tot d'una amartell la seva arma i va dubtar un
moment. De primer, volia matar el soldat enemic i desprs fer
presoner Fra Gens; desprs, pens, millor fra matar Fra Gens i
fer l'enemic presoner per a fer-lo garlar al seu gust; ms tard, va
creure que fra millor treure tot el profit del seu espionatge
nocturn i escoltar una bella estona, fins que fins la conversa. Un
cop descoberts tots els detalls tils a l'estratgia eixir de sobte
i encarar-los l'arma! El capit descregut, satisfet de la seva
decisi, rest agotnat, desficis i sentint una joia plena de
malcia.

La devoci dels frares creixia a cada nom i les veus eren ms
fortes.

-Un Pare-Nostre per fra Valent, i que Du el tingui a la glria!

I l'oraci naixia difana en els llavis plens de devoci.

-Un Pare-Nostre per l'nima de fra Claudi!

I el Pare-Nostre brollava ms clar encara.

-Un Pare-Nostre per fra Narcs.

Llavors les veus van crixer i arribaren amb claredat fins a les
odes del capit ferotge.

-Preguen! I sense donar-se compte va baixar la m que empunyava
l'arma. El can rest apuntant el sl encatifat d'escarrotxa i
pinassa.

El capit va avergonyir-se!... I si els arriba a matar mentre
pregaven! Sense lluita! Quina covardia! fra com matar una dona
mentre dna el pit, o una criatura mentre juga!... Aquell home,
corprs d'una emoci nova per a ell, va romandre indecs, se li
apag el foc de la rancnia i el coratge bllic; i enlairat per
una mena de sentiment enternidor, va moure el cap tot estemordit.

I tant va voler sentir de prop les oracions, que fu una remor lleu
que els dos soldats van sentir.

Sobtadament l'oraci fin; els frares emmudiren tremolosos.

-Pare Prior! he sentit un soroll!...

-Jo tamb!

Llavors el capit, sense saber per qu, va tenir por, una gran
temena d'sser descobert. Por de passar vergonya, por d'una mena
de respecte per aquells dos homes units per un misticisme que li
semblava superior als seus ideals de guerrer.

-Fra Gens, vs-te'n! Fem una imprudncia! Ning que ens vegi no
creur que som aqu oblidants de les nostres nacions!

-El dia en qu tot el mn pregui de cor no hi haur nacions! La
bondat cristiana esborrar les fronteres!

-I si us trobo en un combat?

-Mata'm! s la teva obligaci! Vs! Sies un bon soldat! tan bo com
eres frare!

-Pare Prior! doneu-me la benedicci!

El frare Gens va agenollar-se i el seu Prior va fer-li un
solemnial senyal de la creu i el novici agenollat i capjup, va
senyar-se amb una devoci fervent. Desprs, convingueren de no
girar a mirar-se mai, per ignorar on anaven, i apressats van
allunyar-se entre les soques dels arbres i llurs ombres
misterioses.

Al capit tremols, li va caure l'arma a terra! i prov en la
foscor de la nit superba, de senyar-se, mentre son cor li bategava
amb desfici, enlluernat per unes clarors mai vistes. Sobtadament va
sentir caure el seus pecats dins la seva conscincia i desprs, el
terratrmol dels penediments plens d'ufana atudora, i va exclamar
exhaurit:

-Qui sap si em confesss amb fra Gens!

I temers com un nin segu Fra Gens amb l'nima voltada de dubtes,
sa pensa enterbolida per recordances tenebroses i son cor entendrit
per aquella boscria plena d'austeritats. El silenci li semblava
una meditaci d'asceta, les ombres de les soques velles i alteroses
un estol de frares extasiats per un somni mstic i la claror de la
lluna, una mirada piadosa de Sant que l'aconhortava!

(Blanes)




JOANN.

I.

El dia en qu En Guim va trencar-se la cama tot saltant amb la pica
per aquelles muntanyes ferstegues passant contraban, va rebre una
sotregada atudora. -Me fai vell!... me fai vell!...- va exclamar
afligit en veure's allunyat d'aquella vida plena d'asprors i
ventures que tant li plaa; d'aquelles caminades per viaranys on no
passa una nima, saltant roques i amagant-se sota les boixeres amb
el paquet a l'esquena; d'aquelles caceres d'ssos on amb la mirada
d'ocell, les odes de cabirol i les cames sempre lleugeres, portava
un bon guany a casa seva i un bon plaer a la seva nima assedegada
de sentir impressions intenses.

Ara, en sa casa fosca de fora i de dins, damunt aquell llit dur, En
Guim gemegava. La seva dona plorosa de sentir-lo, preparava un boci
de tarna de llana i escalfava la pega i el llard de porc mascle que
el pastor ben segur que demanaria per a fer-li la cura com va fer
amb la pota del xai.

Entretant el seu fill Joann, esglaiat de veure la sangorrera que
feia la cama del seu pare, anava corrents cercant adalerat el Sant,
el pastor que guaria totes les cames trencades de la rodalia, tant
dels homes com dels animals.

Ben tost se sentia a baix una veu dola. Desprs una remor de fusta
trepitjada. Ms tard la veu s'aclaria i el trap-trap d'un cos pesat
que puja l'escala s'an fent proper, i a la fi el Sant va omplir
tot el marc de la porta. Tots feren un sospir.

-Ja s aqu!

-I ds, Guim, que vos haveu venut l'enteniment? L'ossamenta no
s'ha de trencar mai! s una terrissa que s'ha de gordar sempre
sencera!

-Ai, Sant! Ja ho veieu! Avui tot justament me s entrepossat. Tenia
les cames virtigues; agafo la pica per fer un salt, rellisco damunt
d'una congesta i rodolant... rodolant caic en una bassa. Mireu,
encar vaig brut de tarqu! Tot justament avui!

-Qu li farem a Du ms que dir-li Senyor! Veiam, lleveu's la roba.
Veiam... Veiam... qu t aquesta cama. Ara com ara no s'espanteu!
s una trencadura igol que la d'aquell xai; vos recordau? El que
enguany vos vaig gorir!

-Sant!... mireu's-hi fora! Tot ho tenim a punt!- va dir la dona
trafegosa.

-Ben pensat!

Llavors el Sant va agafar la cama i va arreglar-la-hi. En Guim
gemegava mossegant un mocador i En Joann amagava sa fa en un
rec, plorava i aclucava els ulls.

-Doneu una mossegada al llenol i no vos en sentireu tant!... Ja
estar aviat... mossegueu la dona entretant!

El Sant, aquell home pelut i bru que duia gorra musca i un sarr de
pell d'ovella, en finir la seva tasca va rentar-se les mans i,
voltat del silenci que naixia, de l'admiraci dels que el miraven,
va exclamar:

-Guim, fins a un altre!

-Llamp!

-Jo no dic de qui!... si vostre o de la dona!

-Rellamp !

-Vull dir de la dona del bou!

-Ah!... Sempre ne teniu una al pap!

-Ja sabeu el que diu la brama; els Sants de missa fan resar i el
Sant de les cames trencades, com ms mal, ms rialles! Jo vull que
tots els llombrgols trontollin!

-Sempre sereu boig! Que n'haureu vistes de persones malaltes!

-A nevades!

-Escoltau! quan vos caiga b, tornau a passar per ast! Me mirareu
la cama. Ara dieu, quant vos havem de donar?

-No res!

I vulgues no vulgues En Joann, per ordre del seu pare, va posar-li
quatre duros al sarr on duia un boc de pa bru, un tros de
formatge i un flabiol llards que no tocava.

Passada la dolor, i davant el munt de dies que En Guim havia de
romandre al llit estirat i quiet, va esclatar la meditaci. Una
cosa nova per ell que mai no havia fet. Sospesava les coses. Heu's
ac un hom que tot el dia estava absort amb ses idees.

En aquella cambra petita i fosca sempre immbil, sentint la remor
del riu i de tant en tant l'esquelleig dels ramats que pasturaven a
les muntanyes venes, En Guim comptava les hores que la campana
esquerdada del cloquer de l'esglsia li anava dictant. A poc a poc,
a mesura que es trobava millor es reviscolava esborrant-se-li la
idea d'aquell cementiri redut que hi havia al costat de
l'esglsia, amb una reixa a la porta perqu els porcs no hi
poguessin entrar a mudegar la terra sagrada. Ara, ja no t por de
morir-se i fins pensa que, fet i fet, pot molt b esperar-se a la
quaresma per confessar-se, i aix que era la primera cosa que volia
fer en sortir de casa. o que li feia rau-rau i de tant en tant el
feia esgarrifar, era el pensament que si ell arribava a morir
d'aquella caiguda, el seu fill no hauria tingut el gust que tantes
voltes li havia demanat i que ell li havia proms: anar a caar un
s! Dems, tan bon punt pogus tornar a trescar per aquelles
muntanyes alteroses i solitries, calia que sempre se'n dugus En
Joann per a transmetre-li com all ms preat de la seva vida i com
la joia ms estimada del seu humil patrimoni; la destresa de la
cacera de l's.

-Ves si arribo a morir! Ara fra soterrat i el meu fill sense
altre ofici que el de pastor! I sense altre eina que el mandr!
galan vida!

I tot seguit va repassar l'enfilall d'amargors que el van dur a
sser el ms destre a occir els ssos d'aquelles boscries
paoroses.

-Cal estalviar a Joann aquest aprenentatge tan dur!

Guim era un home petit, prim, que tenia una veu petita i parlava
fent una cantarella dola i amigable. Sos ulls es movien
desficiosos o restaven llargues estones mirant el cel. Com el seu
fill Joann, va fer de pastor de petit petit. Als dotze anys, quan
guardava el ramat d'En Blasi, una nit va veure com un s li prenia
una ovella. La duia sota un bra i tot seguit va amagar-se entre
les soques revingudes d'un bosc d'avets, avellaners i boixeres.

-L'os!... Llamp!...- I aquella nit aquell vailet no va dormir i
quan li semblava veure una ombra bellugadissa agafava un ti encs
i s'hi encaminava per fer-la fugir. -L's!... Rellamp!...-
exclamava plorant, temers d'En Blasi que era un home cruel i
genit i venjatiu.

A l'endem, va anar al poble i deman l'escopeta al senyor rector,
un vellet que tot tremolava i que duia una sotana rogenca i
apedaada i que deia les matines tot passejant-se pel petit
cementiri que voltava l'esglesieta de cloquer punxegut i negre.

-Mossn Mag, m'ha sortit l's!... Rellamp!... si em deixs
l'escopeta!... tan sols per fer-li por! Si no, En Blasi em tirar
al carrer!...

-Agafa-la! s ac rera la porta. Quan te caigui b ne comprars una
de nova i me la tornes- va dir-li el vellet que havia deixat la
seva arma a tots els pastors jovencells que li demanaven cada
estiu. Amb aquella escopeta rovellada que restava rera de la porta
hi havien aprs a tirar tots els pastors i el rector la tenia com
un objecte del patrimoni de la parrquia. Era de tothom.

En Guim va carregar l'arma amb cabosses de claus de ferrar i
s'encamin pels senderons solitaris, als paratges ms boscats,
ardit a encarar-se amb l's que va donar dany al seu ramat.

No pass gaire temps que a un altre pastor l's li deix una ovella
mig menjada. Sols havia menjat la carn i havia deixat totes les
freixures. En Guim va restar astorat, mir l'escopeta del rector i
sos ulls se li enaiguaren de pena.

-Cal emmatzinar-los amb _estrenyina!_...

I es propos anar a la vila, on hi havia un home que passava de
tant en tant i duia estricnina de la part d'Andorra. Llavors
emmetzinaria un xai mort i esbocinat i l'escamparia pels vols on
viu l's perqu en menjar-lo la fera mors emmetzinada. Desprs
pens que fra millor que aviss perqu puiessin. Uns homes
fornits i agosarats van pujar-hi i van restar a l'aguait mentre els
gossos escorcollaven gils i desficiosos dins la foscria del bosc.

Com que l's s molt patut no podia encalar els gossos lleugers i
bordaires i no calia tmer pels cans que a la fi feren posar a tret
1's cobejat i temut.

En Guim valers i sense seny li dispar l'escopeta carregada de
cabosses de claus de ferradura i l's ferit va escometre'l i se
li aferr a una cama. Els homes van sangglaar-se; ning no gos
disparar l'arma per mor de no ferir En Guim fins que ell va cridar:

-Tireu en l'aire! i totes les armes varen esclatar. L's va girar-
se i En Guim va fugir com un llamp desprs d'esbocinar l'escopeta
pel cap de la fera. Una pluja de bales van fer caure l's. I els
respirs es feren amples i els cors s'obriren a l'alegria, com les
flors que s'obren a la claror matinal.

-Guim si et descuides! No t'espantis!... no ploris!...

-Quan veig que s'afrontis cap a jo!... li esbocino l'arma al cap i
l'hai estemonit!... Com me garbava la cama!... Em tenive ms
fort!... s un dels ssos ms rascos que s vist!

-s que ara permuten. El pl que ara puja s el bo! Dura fins a
l'hivern. S'han de matar a la tardor; ara a l'estiu, la pell no t
tanta estima.

-No parleu tant; vs, Jaumet, aneu a casa Toms, que vos deixo un
ruc amb un bast per a dur l's al poble. I direm que vos donga sal
i vinagre per a les ferides de Guim.

-No t'espantis!... fum!... que aix no s res!... fes trago i ja
pots tornar l'arma al senyor rector. I compra-te'n una de nova!

-S!... i l'ovella morta!

-Amb el que traurs de l's ho pots pagar tot!

-El batlle et donar deu duros.

-S, per li has de dur l'orella, i la pell es fa malb.

-Me sembla a jo que val ms vendre-la a qalquere que vagi a Frana
i, del greix, vendre'l per la dolor.

-I desprs diuen que quan l's sent trepig fui; escape!

-Prou ho s jo!... S'ha atalaiat de jo, i ja ho haveu vist com
baixava frustit cap a jo!

-Oh! s que si est ferit no fui pas!

D'aquell dia en En Guim va fer son aprenentatge amb una
constncia d'heroi. Zels del seu ramat, a part de les guiles i
els llamps, tenia com a enemics els ssos i els sotjava sempre que
podia; a les matinades anava per les gleves on vivien amb els
cadells i en cercava les petjades que deixaven en la terra tova i
humida. Es coneix b que han sortit, hi ha potades grosses i
petites, Rellamp! tota una famlia! Han fet niu a l'englava i ara
sn als tossals. A l'hivern viuen en un cant de roca i se tapen amb
fens, que aix se'ls torns _estrenyina_!

En Guim no va parar fins que va entrar a una cova d'ssos. A
l'estiu va trobar-ne una; era en una tartera. Sota mateix d'una
roca caiguda dels cims, trob un forat i s'hi atans; feia una
feresa! Ell que hi tir bocins de pa i els gossos s'hi ficaren
ensumant desficiosos amb el morro arran de terra i movent la cua
amb neguit. No se sent res! Els gossos no nyapissen; s que no
troben el flas; hi entro! No hi ha buinals; m'hi fico!. En Guim
adalerat i encuriosit es fic en aquell catau desconegut com qui es
llana de cap a l'aigua de sobte, tement que la por o el dubte li
guanyin la voluntat. Un cop a dins, sent una fortor i es vei
voltat d'una fosca. Va encendre una cerilla i descobr un munt
d'ossos i mir tots els recons. Els lladres!... Aix deu sser
el vedell que van esballegar de la vacada de can Tartera!...

Altres voltes vigilava plcidament el que feien les feres. Gaudia
de sorprendre-les, ads posant-se dret a les muixeres fent petar-hi
els camals i menjant-se les muixes; ads descobrint terra remoguda
i els clots que feien de nit per fer sortir els cervellons i
engolir-los amb desfici una mena de moda de tfones. Un jorn els
atrap esparricant els munters de les formigues que els pujaven
cames amunt, i l's, se les menjava. Una tarda els vei llepant els
seguers que fan en les roques les abelles que en veure'l se li
amonteraven en un replegot i la fera se'ls menjava plcidament.

En Guim a cada cosa nova que veia tenia una gran alegria. Havia
vist ssos foscos, de ben negres, de ben blancs, de molt peluts, de
ms rasclos, de magres, i, quan venien les nevades primeres i En
Guim els veia ben graixuts pensava tot baixant amb els ramats cap
als poblets: -A veure si tu vendrs amb jo cap a vila!...-

En Guim ja ha sortit de casa, camina amb un bast i encara va coix.
Va de casa en casa i demana per seure, i est content d'haver
deixat aquell llit amb aquells petges alts que li recordaven els
quatre blandons que posen voltant els difunts. Cada vespre,
allionava el seu fill amb narracions que tots escoltvem encisats
i esporuguits. En veure tornar el fill d'En Guim els vens hi
entraven, i all, la Mera, aquella dona golluda que no hi era tota,
feia voltar el fus que penjava de la filosa plena de borra; la jove
de can Mec, que tamb tenia un goll, tan gros que quan reia se
sentia una ranera com si s'ofegus; el jaio de can Lliurons que
duia calces curtes i ermilla de vellut negra i tenia els ulls blaus
i els parpres de baix caiguts cap enfora com si fossin les llosanes
d'una finestra. En Joann, es llescava un bon tros de pa negre, se
l'untava de confitura de gerds i, assegut prop del seu pare,
escoltava amb emoci les narracions de les caceres i tots hi feien
grans exclamacions, i pel poble, menut, de cases negres, cobertes
de pissarra, que voltaven una esglsia romnica, s'hi an escampant
l'expectaci de les caceres d'En Joann, d'aquell jovencell ros i
cobert de borrissol d'or espigat i bondads, que tots estimaven com
a amic, que les fadrines esguardaven amb simpatia i totes les dones
fetes desitjaven per a llurs filles.

II.

Som a l'estiu!... Les neus es fonen i l'aigua cau a dolls remorosos
muntanyes avall!... Beneida sia l'aigua que amara els prats i
eixampla els rius i omple els estanys del Pireneu!... L'aigua s
l'eterna artista de les altries solitries. s l'nima dels
cims!... Les seves remors atravessen triomfals el silenci
d'aquelles quietuds, com una idea, per la claredat d'una pensa
reposada. I va cantant tot esmunyint-se victoriosa i gaia, i de
sobte s'estn i s'atura per fer un espill per als estels, i ms
enll, entra en una balma i diu l'oraci lenta i devota del
degotall vivent i auster!... Ara, esclata riallera d'entre una roca
maternal i s la fontanella que els pastors sospiren en les
soleiades, ara, vigorosa, escumejant i eixordadora, es llana d'una
altura i pren tota la bellesa esclatant de la majestuosa cascada i
nit  dia va xarbotant l'aire i les roques, les flors i les herbes
del seu voltant, i s com una regina que t palau, i la gent que
s'hi atansa, en sentir-la de lluny se sent confortada i plena de
respecte. Desprs l'aigua la veureu amiga de les flors petites i
flairoses passar enxaragallada fent remors humils, com sospirs
d'enamorat, pels prats que encatifen la muntanya. I de tant en
tant, maternal i fecunda, cau a dolls del cel i passa com un vel
davant els abismes i fondalades i esdev roja, ms eixordant i
furient!... pluja beneda del Pireneu!...

Oh! com s'enyora l'aigua en els paratges on tot s pedra fullada,
roquissers abruptes i tarteres sense un bri d'herba, ni un respir
de vida!... Tota una muntanya gegantina de roca que puja pel blau,
com si volgus sser l'escala per a pujar al cel!... Si all es
troba una congesta buida que regalima tmida entre la fresa del
vent, i quin conhortament dna a l'nima l'aigua renouera!

L'aigua, amiga dels ulls, crea els reflexos frisosos d'elegncies.
Aigua blava, aigua verdosa, aigua dels davassalls d'or dels llacs
enlairats i silenciosos. Aiguablanca de les escumes germanes de les
congestes. Aigua que voles fugint de les cascades i fas amb
gentilesa les coloraines fines de l'arc de Sant Mart. Ets l'eterna
artista que cantes i pintes en tot el Pireneu.

Desprs que has besat gemada i has omplenat de vida i alegria tota
la muntanya, esdevinguda riu, et frises en els gorgs i passes
brunzint entre pedres rodones que semblen els cranis d'una nissaga
de gegants perduda, i arribes a la plana i et tornes seriosa i
calmosa com una dona entenimentada, i aix, arribes a la mar i
enamorada t'hi llances i mors en una eternal abraada.

Ac, escoltant l'aigua, teniu En Joann. Mireu com somia nit i dia.
El seu pare li ha sembrat la pensa d'illusions i passa l'estiu
esperant la tardor com el pobre jaio espera, tremols de fred, la
manyaga del sol primaveral. En Guim ja camina sense bast. La cama
encara li fa un xic de dolor que li minva amb aquella font que raja
calenta entre les salenques, cerveres, ginebres i grvols, on salta
l'esquirol joliu i on creixen la molsa frescal, l'herba pigosa i
les falgueres frondoses. En Guim, cada mat anava trico-trico cap a
la font bullent d'aigua guaridora que feia vapors com si fos l'al
febrs de la muntanya i l'hivern fonia les geleres i nevades i
alava una nuvolada calenta en l'aire gebrat que la voltava. All,
En Guim posava la cama amb tota la fervor que li donava aquella
muni de gent guarida per tota la contrada, i a voltes, veia En
Joann guardant el ramat com cada any...

Ara el veu que porta una arma, friss de disparar a la fera que no
surt, i En Joann, es neguiteja i canvia el ramat de lloc tot
sovint. Crida els gossos d'atura, petits i peluts, que ajunten el
ramat escampat. Fa bo de veure els xais fugint i acoblant-se entre
els lladrucs dels gossos i el soroll de les trncoles sacsejades
pels saltirons que fan totes les bsties i els crits d'En Joann
que dalt d'una penya tira pedres a la ramada. En un respir, les
ovelles s'apilonen i s'arrengleren i van caminant caminant,
pacients i resignades, seguides del pastor que somia que surti l's
i se li mengi una ovella i ell fer una gesta heroica, com les que
havia fet el seu pare!... La visi de l'isard dalt d'una clapissa
mirant escotorit el cel i movent amb llestesa ses banyes ganxudes i
negres, no li fa cap impressi: -Qu vol aquell ximplet!...- i
li gira la cara malhumorat.

De la terra remoguda pels talps, ni en fa cabal, i aix que abans
els perseguia infantvolament tot ple de joia. Fins i tot aquell
estiu pass pel seu damunt una guila esplendorosa i solemnial, bo
i duent en ses potes un cabridet d'isard, i En Joann s'ho mirava
amb indiferncia. Es dna al seu pensament predilecte i recordant
els consells que li havia donat el seu pare, l's quan ms a prop
millor; el tret s ms segur, s'imagina que la fera se li atansa i
ell resta dret immbil, ser i valent i llavors, aquell pastor ros,
d'ulls blaus, espigat i de fesonomia dola, sembla talment el
prncep d'aquelles solituds alteroses, corprs per una goja
colpidora!

Les jornades que passava pasturant en les planries i en muntanyes
encatifades d'herba fomental, En Joann hi estava desficis; ell
volia boscria ferstega, i all, no hi havia prou menjar per al
ramat, i all era on hi havia els ssos. Per aix, mentre les
ovelles pasturaven, ell tot consirs s'ajeia damunt l'herba
clapejada de tota la gaiesa de les flors: i no feia cabal de
l'exquisida elegncia del romerill; de la humilitat dels cardigots
i les carlines que s'obrien ran de terra i aplanades hi restaven
com una condecoraci de la muntanya; de la grogor enlluernant de
les faringoles, boixeries, i salamues; de les blancors radiants
dels maligons, sedolies i letarelles i de les blavors moradenques
de les tores, ginebres i selones.

Cansat de jeure anava pels cims, on l'aire fred eixordador i
trontollant el vivifica entre un mn de congestes perennals i
tarteres de pedra llosera. All, dins la vibraci del vent que
l'eixordava i li tapava el respir i feia tremolar amb fria les
flors, prenia la fona i llanava pedres brunzents als llacs de les
fontalades que no sentien el terratrmol de la ventada.

I passaven els dies, com passen les ombres dels nvols per damunt
les congestes enlluernadores. I cada nit atribava, amb tot un
naixement d'estrelles, un escampall de silenci i un esclat de
misteris per En Joann. Llavors, la basarda creixia i els
sobtaments esglaiadors sorgien; ara, una pedreta que cau, ara, una
alenada de vent ms forta o un estel que fuig i es perd rera un
tossal; en tot, la sensibilitat d'En Joann veia el senyal fatdic
de l's que escometia el seu ramat; i passava la nit amb la
majestat d'una regina, i s'avergonyia de restar com un
espantaocells davant de tot un poble. L's no hi anava i l'arma se
li rovellava.

Com una mare que s'acosta per sentir el respir del seu fill adormit
i que t por de deixondar-lo, aix, En Joann escoltava la boscria
bo i allunyant-se del ramat; volia assaborir tot el misteri paors
d'oir el cruixit d'una branca esqueixada pels ssos que es mengen
les fruites dels arbres. Tan sols pogus veure, sentir el rastre
de l's a les eugassades; veure com les eugues es mouen esferedes
i posen els pollins al bell mig del rotllo que fan mentre elles
esperen a guitzes que s'hi atansi la fera!...

Aix, fent una vida isolada, entre ventades, solellades, pluges i
pedregades, pass En Joann l'estiu ms llarg i trist de la seva
vida, friss, menjat pels neguits i esperant sempre!... A la fi,
vingu el jorn de la davallada. Va tancar la cabana amb una pedra i
prengu comiat d'aquelles solituds. Era un mat d'aquells en qu
l'alegria surt del cor a dolls, la can fuig dels llavis, els
somriures illuminen la fa i els ulls guspiregen de gaubana.
Enrera del ramat que es perdia fondalades enll, En Joann, amb els
ulls ms blaus que mai de tant mi rar el cel esperanat, caminava
tan lleuger per damunt de les pedres que semblava una visi
angelical que passs a obrar miracles per aquelles contrades.

III.

La tardor s arribada. La primera nevada s'ha ests un mat per tot
arreu. Desprs el sol, encara dominador, ha escalfat l'aire com a
l'estiu i la blancor s'ha fos tot seguit com avergonyida. L'aire
passa fred pels carrers que fan olor d'herba dallada i el jaio de
can Lliurons i la Mera, la vella golluda, s'esguardaven bo i
pensant que torna l'hivern i qui dels dos ser que el fred dur
devs el Camp Sagrat; sn els dos ms vells del poble. Fa un ramat
de temps, anys, que no ha mort ning, llevat d'una mainada! El fred
s'atansa i els vells atemoritzats s'encauen a llurs cases,
s'asseuen als escons perqu les flames vivificants i amoroses els
reviscolin. Fred a fora, foc a dins! El jaio far esclops mentre
sos ulls hi lluquin. La vella far fil amb la filosa, fins que els
dits se li embalbin de fred, i endems Du dir! que tamb ne
pateix de fred pels homes d'aquelles muntanyes! Fred a fora, foc a
dins! Melangia en el cor; l'hivern de les foscors llargues va
venint. Pass l'esgarrifana per tot el cos arrupit, i la tremolor
per l'nima esporoguida, i en les muntanyes, es sentia l'al de
l'hivern!

Joann, que ha passat un munt de dies disparant l'arma per a
assajar-se, s l'nic que rep l'alenada de l'hivern amb un somriure
gojs. L'esgarrifana que sent En Joann s d'alegria. Dem mateix
s la cacera i tot est a punt i En Guim s el d'abans i tresca per
les costes sense sentir gota de dolor en aquell os que el _Sant_ va
guarir amb simplicitat i destresa. Pare i fill senten l'emoci del
goig falaguer; el fill perqu sent la illusi esperada al seu
devora com una mirada amorosa, i el pare perqu es troba en el cam
a qu van conduir-lo les meditacions deixondides en aquelles hores
de reps que el _Sant_ va recomanar-li. Sort de la cama trencada!
sin no hauria fet cabal del noi! i i fent _contrabando_ m'hauria
fet vell sense donar-li l'ofici de caador! Dem veurem! Aix s
una caixa tancada!... Tira dret com si apunts amb els meus ulls!
Dem veurem!...

En Guim, no havia dit res a ning. Per a En Joann, qui podia
fer-li callar aquella joia que li omplia tot el cor? L'amor i
l'alegria, quan brollen de dins, sn com el fum de les fogueres que
s'escampen sempre; com ms flames, ms fum i, sia amb rialles, sia
amb sospirs, tothom coneix de lluny l'enamorat i el venturs!

De primer, va dir-ho a un amic dels dos nics que hi havia en
aquell poble de vint cases; desprs va pensar que podia dir-ho a
tots dos; ms tard, va afegir-hi el senyor rector, l'oncle i el
padr; les dones no, perqu eren porugues! l'oncle i el padr no hi
eren i en sortir de llurs cases va veure En Biel, un vell que duia
cala curta i caminava amb un bast alt, gruixut i pesant de boix.
En Biel, en sentir-lo, va mirar-lo amb indiferncia i gaireb no va
escoltar-lo. En Joann atut va allunyar-se'n. Tot un estiu que
espera l'hora i ara no res, ni una paraula, ni una pregunta, ni una
moixada! La fredor ms arrupidora de la indiferncia aspra i
crudel! En Joann, tenia ganes de plorar, de plorar amagat en un
rec i an vagant pels carrers estrets i pedregosos que feien
pujades i baixades fins que sota una balconada de fusta s'atur a
garlar amb una flota de dones que prenien el sol. All, de moment
no esclataven les exclamacions, per, desprs quan baix la
Tereseta, la pageseta de rossor d'espiga, d'ulls amarats de bellesa
i dolors, de veu que entrava a l'nima i de cor desficis que
patia per tothom, les admiracions, i els planys se sentien a
riuades.

-Joann! volia dir-te que anessis a confessar-te! Reina del
cel!... Un os!... Amb una manotada mata una vaca!... I tu que ets
tan jovenet. Avui que feve fred hi s pensat en els ssos! Joann,
si tens por, queto! ja el matars un altre dia! Ves-hi sense arma,
Joann! si no mates l's, al primer tret se't tira al damunt!
Reina del cel!...

En aquests consells la Tereseta hi pos una tendresa emocionant. La
seva veu era una cantarella amorosa plena d'encs i ses mirades
foren un guspireig del seu esperit inquiet i enamorat. Joann que
jamai no havia fet cabal de les poques noies que coneixia, de
sobte, sent com si un llampec de melangia l'hagus corferit.
Torbat, capbaix, sense esma de fer el valent, i callat, rest dret
prop de la Tereseta que li omplia el pensament i li contorbava el
ritme ser del cor, i una llei de tristesa dola va envair-lo.

-Joann, no hi vagis dem!- fu suplicant la Tereseta.

El jove pastor obria els ulls com un orb que sobtadament hi pogus
veure, i mirava la Tereseta que coneixia de petita i la trobava
diferent de sempre, bella, escotorida i falaguera! I en mirar-la,
sentia una mena de por que ella ho veis que la mirava embadalit!
I vingu un instant en qu la noia va mirar En Joann i ell va
abaixar els ulls confs i avergonyit!

Joann, que tantes nits vei acostar-se quan feia de pastor, no
havia vist mai el moment de nixer un estel! ni el moment de morir
en les matinades! I si en moren d'homes xarucs sense haver fruit
tot l'encant misteris del moment exquisit en qu neix un estel o
comena una amor o esclata una flor o s'arrodoneix la bellesa d'una
dona! Tot ho veiem de sobte; la sorpresa grollerament ens avisa
tard, i tota la delicadesa, tota la poesia ens fuig dels nostres
sentits. Joann vivia aquest moment, el sentia amb tot el cor i no
se'n donava compte. La seva conscincia trontollava sense conixer
el terretrmol! Qui coneix en quin arbre es posar l'ocell que
arriba? Qui pot endevinar en quin cor reposar l'amor que vola?
Joann sempre es reia dels que festejaven i dels enamorats; ara no
gosaria, i encar no sap per qu! L'emoci l'emboir com la calitja
de la muntanya i se n'an tot consirs del costat d'aquell aplec de
dones que voltaven la Tereseta i que feia una estona s'havia
alegrat de trobar per fer l'home, i que ara, de sobte, li feien una
nosa i una quimera gran perqu parlaven amb la Tereseta.

En sser a casa seva, Joann va asseure's en una butaca de fusta
treballada i cuiro, que un dia un desconegut els comprava, i alli,
retut, repass el que havia fet en aquell vespre i tot donant-se un
cop de puny al genoll, va exclamar ple de follia:

-Aixi no hagus sortit de casa- i li vingu el pensament de tornar
a veure la Tereseta, quan no hi hagus aquelles dones
escornifladores i, pllidament, entre els records de la gentil
pageseta, va sentir per primera vegada l'anguileig de la por: si
l's me matava tot justament ara que trobo la Teresona tan
bonica!.

Fred, gaireb com a l'hivern. La llar encesa ha escalfat unes sopes
de llet d'ovella que En Guim i el seu fill ajupits damunt els
plats, xarrupen sorollosament i amb els colzes endinsats a la taula
llarga i revinguda de roure. Un gresol d'oli penjat al faldar de la
xemeneia, fa claror somorta i fixa. Dos gossos a llur costat el
miren fixament esperant que de tant en tant els tirin un mos de pa
que es mengen abans que arribi a terra. La dona omple la bota de
vi, el sarr de pa, formatge d'ovella, i pernil. Tots estan muts,
sorruts i mig ensunyats.

En Joann no ha dormit en tota la nit. Fins  ha tingut ganes de
plorar i no sap per qu. Ara que la seva illusi anava a
complir-se, se li havia posat una mena de corc, una llei de
melangia, i unes ganes de plorar que el feien enquimerar. Sols
tenia la dria que la Tereseta ho sapigus que patia. Si pogus
enviar-li els sospirs i aquella llgrima, abans d'anar-se'n!...

-Anem?...- digu En Guim de cop i volta. -Aviat tocaran les dues i
cal sser all abans no llustregi!

En Joann sent un sotrac al cor. Havia arribat l'hora esperada. Si
goss!... si goss, diria que no volia anar-hi! Ell era un altre!
Tenia una nosa al cor i un neguit estrany! -Anem, pare!- i va
abraar-se a la seva mare, que plorosa li digu:

-Du te gui i l'Angel bo!...

La fredor i la fosca de la nit va embolcallar-los. La fressa de les
sabates plenes de claus es barrejava amb la remor del riu que se
sentia sempre, En Joann la coneixia de tota la vida, la remor de
l'aigua, quan era enllitat, quan jugava de petit a la plaa, quan
era a missa, quan reia, quan plorava, i sempre li sembl alegroia,
i avui, no sap per qu, la troba sinistra, misteriosa i
espaventable com el cant de les libes del campanar. En passar per
davant del balc de la Tereseta li caigu una llgrima al bell mig
de la porta. El rellotge del cloquer, que colgat per la fosca de la
nit, seguia assenyalant l'hora sols per als estels, va fer un
brogit de filferros, un grinyol llarg, i, desprs d'una pausa
llarga, va deixar caure una batallada.

-Dos quarts de tres! Juann, si no volem no farem res! I avui
fra llstima, s un bon dia!...

Pare i fill van apressar-se sense dir-se un mot; calamarsejava i el
fred entrava fins al cor d'En Joann!

Era una matinada sense estels, trista, molt trista, com una fa
sense ulls! Matinada muda sense cantries d'ocells. Matinada
d'enyorament i temena. En Guim, havia descobert les petges de l's
i anaven seguint-les poc a poc.

-Joann, ja som al rastre! Estem de sort!

S'anava fent lentament de dia, i, com els enlluernats que entren en
un temple i que de primer no veuen res i a poc a poc van veient
tots els Sants, En Guim i En Joann anaven albirant l'alterosa
muntanya que tenien al seu davant, opulenta, atapeda de belleses i
coronada d'avets. Feia goig de veure aquella muntanya on creixien
ufanoses les boixeres atapedes i els avellaners entre roques
immenses cobertes de molsa i claps d'herba amarada. Entre els avets
alterosos i gentils, vestits de verdor fosca, de tant en tant se'n
veien uns sense fulla, secs, sems, morts pel torb paors i els
llamps dels temperis, i d'altres que, arrencats amb tota l'arrel,
havien rodolat fins al riu, que all baix mormolava sempre i feia
escuma com una fera cobejosa de tota l'esplendorosa bellesa
d'aquelles boscries.

All, en aquells paratges exquisits de colors i esporuguidors,
voltats d'abismes i sembrats de foscors de boscries, hi havia els
ssos. Prou es coneixia pels gossos que, tot just arribats, sentien
el rastre que els feia glatir desficiosos i ensumaven d'un cant a
l'altre, tot movent la cua frenticament.

-Ja senten la ferum de la fera, Joann!...

En Guim talment romania extasiat. Amb els ulls esbatanats i ert,
mirava, escoltava, i a la fi va dir misteriosament:

-Joann!... vs cap ast! Passa per l'esquerra, puja una mica,
noms una mica!... fes pujar els gossos i no et moguis de la
fontalada!... L's es ast mateix!... Dia de sort!...

En Joann tot consirs va marxar per la gorja amb els gossos. Anava
sol i tenia por! Tot aquell valor que se sentia a l'estiu se li
havia fos com un borrall caigut dins una boca febrosa. Per tot
veia un s que el mirava de fit ensenyant-li les dents punxegudes i
les ungles amb ferocitat esgarrifadora. I si, en compte de fugir,
l'escomet i l'obre com un vedell? Fra un bella llstima ara tot
justament que t la Tereseta al pensament, al cor i a l'nima, que
per una cacera es veis privat de sentir altra volta aquella veu
que com un rajol de moixaines li entrava pit endins i li amorosia
els neguits com un blsam guaridor.

En Joann neguits i esporuguit, amb el desig de finir l'enutjosa
cacera, cansat de seguir els gossos, trencant branques, passant
xaragalls i saltant penyes; oblidant-se del que li va dir En Guim,
d'esma, va pujar a la muntanya fent molta fressa per fer anar l's
cap a son pare.

Entretant En Guim, tot ell una mirada, de tant en tant anhelava com
si sents la fortor de l's. El cor li deia que faria cacera i
esperava segur que l's, bo i fugint del seu fill, sortiria per la
boscria del seu davant.

Se sent soroll de fullaraca trepitjada, les mates es movien. Ja es
veia una foscor que es movia. -s un s bru!- Son un tret que
s'alluny rodolant per cingles i fondalades i repetint-se feblement
en l'aire net del mat.

-Ja es mort!... Joann!... Ja s mort!...- va cridar En Guim en
aquella superba solitud, i els gossos van lladrar llarga estona.

-Joann!... Joann!...- cridava jois el pare encaminant-se cap al
lloc on hi havia l's mort.

-Joann!... Rellamp!... fill meu!... Joann!...- cridava En Guim
en veure el seu fill ajagut on havia tirat. Del front li rajava
sang que s'estenia damunt la neu.

-Joann!... fill meu!... fill meu!... t'he mort!... t'he mort!...
desventurat de m!... Joann!... perdona'm!...- va cridar aquell
home plorant i ofegant-se de pena.

-Rellamp!... per qu pujaves fins ast?...; s ben mort!...

El pobre Guim va caure damunt del cadver del seu fill. Les
llgrimes queien en la neu, els sanglots es perdien en la gebror i
els sospirs s'ofegaven en la remor del riu. Un s bru pass pel seu
davant i va allunyar-se mirant-lo.

-Per tu, malet, he mort el fill!...- cridava exaltat En Guim.

L's va apartar-se com si ho hagus ents.

A la fi, el pobre Guim veient que tornava a nevar i que era tan
lluny i que si deixava el seu fill potser l's se'l menjaria,
s'al d'una revolada com si un pensament l'esperons, va llanar
les escopetes al riu, agaf el seu fill, se'l carreg al muscle i
va dir plorant sense conhort.

-Adu, muntanyes, mai ms no em veureu!...

L'arma d'En Joann toc a una pedra i va disparar-se com si volgus
retre homenatge al mort que se'n duien hores i hores per les
muntanyes pels mateixos viaranys on havia passat no feia gaire,
jove, ple de vida i tendrament enamorat.

Sols la temena que la neu colgus el cadver d'En Joann o que
l's se'l mengs, podia fer que En Guim apesarat i retut pogus dur
a coll el seu fill que sentia refredar-se al damunt mentre
s'enrampava.

En Guim corria muntanyes avall i fins saltava com si el
perseguissin els gendarmes com quan duia frau.

En arribar a la pendent d'un prat tot nevat, En Guim va abraar-se
al seu fill i es deix anar rodolant fins a baix. -No tinguis por,
fill meu!... aix anirem ms de pressa!...

Quan En Guim arrib al fons tenia la cara plena de la sang del seu
fill. Va alar-se, torn a carregar el seu fill i com un boig,
torn a crrer per damunt la neu que queia ms espessa.

De tant en tant En Guim s'aturava exhaurit, suant, respirava de
pressa, s'espolsava els borrallons i netejava la fa del seu fill
amb una mica de neu.

Ja toquen a missa matinal. El sol ha sortit. Quina alegria. La neu
s'ha fos. Quina ventura!... El foc de la llar s petit com a
l'estiu. Els vells van a missa i miren el cel.

-A muntanya brufeia!

-Hi neva fort!

Els homes feinegen pels prats i les dones fan el menjar per als
garrins. Tot el poble sent l'alegria de veure el sol radiant i mira
amb recel la nuvolada plomosa que roman quieta damunt la carena. La
dona d'En Guim t nsia. La Tereseta tremola i prega i va d'un
cant a l'altre mirant tots els camins de les serres properes.

Passen hores plcides per a la golluda que fa voltar el fus, per a
la Tecla que pasta i per a la Carme que fa formatge; passen lentes
i faixudes per a les que sofreixen el corc de l'angnia.

-Tereseta, fa que pateixes? s ben galan En Joann!

-Ms que vs, Mera!

-Dona, no volia pus fer-te enujar!

-Fileu prim! fileu!

-No, avui filo gruixut!

Migdia. El sagrist s dalt del cloquer i abans de tocar oraci fa
voleiar sa mirada per tots els corriols. Sobtadament es posa a
cridar.

-Ja els vei!... ja els vei! Mireu per la carena!... Lo Joann que
porta un s a coll!... El veieu?... All, passat lo port!... Puieu
ast, Blasi i tu, Roc! puieu tots dosos i ho veureu!...

-Joann! caador d'ssos com son pare!...; fill meu!- va cridar sa
mare esclatant d'entusiasme.

-Grcies a Du!- digu la Tereseta, i es pos a besar plena
d'alegria una medalla de la Mare de Du del Cam!

I totes les exclamacions de joia van apagar-se en sser migdia i
tots els llavis somrients van enfervorir-se amb el toc de l'ngelus
que tocava el sagrist d'esma, mirant a la muntanya tot content i
pensant:

-Altre caador jove i valent al meu poble!...

(Boh -Pireneus Lleydetans)




FLAMA QUE VETLLA.

I quina nit! Fou pitjor que una agonia lenta entre dolors
terribles i pensaments de para que torturessin l'anima! La guerra
malastruga havia clavat l'urpa folla en aquell poble de cases
brunes, petites i fosques i voltat de muntanyes gegantines. Podria
dir-se que tots els camperols havien viscut les esgarrifors de la
mort que volt i pass mormolant i sinistra en l'aire com una mena
de burinot infernal i inexorable!

En Jani i l'Elena no es creien pas tornar-se a veure. Ell, tota la
nit fent foc fins que el fusell li cremava les mans i en cercava un
altre; ella, sota les voltes revingudes d'un celler humit, petit i
fosc, sentint el davassall dels canons irats i els terratrmols de
les cases que queien alant en la foscria de la nit una nuvolada
de pols que invisible s'enlairava i silenciosa s'estenia i desprs
queia entre les fumeres de plvora que cuidaven ofegar els morents
que s'anaven amuntegant espantosament.

Vilabruna estava ferida de mort. El poble ms petit de la rodalia.
Smbol de pedra de la humilitat austera i la misria arraulida sota
l'esplendorosa bellor d'una natura ferstega i soliua. Vilabruna
com un nin vergonys s'amagava entre un aulet centenari, i temers;
era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un nvol
per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques. Quan hi
entrava un foraster, tothom s'amagava. Fins la mort li tenia
llstima i no els segava les vides; all sols morien, amb la
resignaci dels anacoretes, els vells tremolosos i corbats de tant
viure regant la terra que conreaven amb la suor del treball.

-Elena, o Elena!

-Jani, ets viu!- i ella plor llarga estona; ell, dret, mirava a
terra i aixafava pedretes amb la culata del fusell.

-No plorus!... Pubrota!... Aquesta nit vnen reforos i tot acabat!
L'enemic s pels cims i vol aquest poble perqu t el cam ral. El
tindr pas !

-Jani; s fet una prometena... No diguis que no! No facis posat
agre! Vina, acompanya'm, durem aquest ciri al Sant Crist de la
llaga fonda perqu et salvi de la mort. Mira'l, veus, s fet de
cera de les abelles del rusc de casa. Vina! Ara anava a l'esglsia;
et fa por venir fins all?

-Por? Calla! tens una llengua com una cua de porc; por, jo? Au,
anem-hi!

I entre les runes i les flames, la misria i la desolaci,
avanaren joves i radiants, com la imatge de la vida triomfal
damunt el camp sembrat per la mort!

La porta de l'esglsia abandonada va grinyolar llastimosament. En
Jani i l'Elena van escorcollar amb llurs mirades receloses la fosca
del temple. Immbils, restaren una estona davant d'aquella solitud.
Sense dir-se res, l'Elena, que coneixia tots els recons, va avanar
i En Jani la segu d'esma.

Lentament, all on no hi veien res van albirar els altars, els
Sants, les llnties apagades, les sacres polsoses, el canalobres
rovellats. Semblava que el temple apareixia miraculosament per a
sser adorat, enyorvol de les oracions i sospirs dels feligresos.
Sant Pere mostrava les claus; Sant Ramon la custdia; Sant Miquel
l'espasa; Sant Sebasti les sagetes torturadores; En Jani rest
mirant-lo fit a fit i pensava -Aquest que est lligat devia sser
un espia!- i no es don compte que l'Elena se'l mirava enrogida en
veure l'altar del Roser on havia proms que es casarien quan fins
la guerra.

L'Elena trob la pica d'aigua beneda. Els seus dits van posar-s'hi
lleugers com un ocell que hi ans a beure; i aquella aigua freda i
silenciosa i endormiscada tremol de joia, i la imatge del Sant que
s'hi emmirallava s'esborr sobtadament.

-T, senya't!... -En Jani allarg els dits foscos de plvora i
rest embadalit. -Apa, senya't... Qu mires?... Que no en saps?

-No- respongu, mirant-se els dits mullats.

L'Elena, compungida per la dolor sospir sota la caputxa blanca.
-No saps senyar-te? Du del cel!- i agafant-lo per una m se
n'anaren cap al Sant Crist. En el silencl aclaparador del temple
abandonat, sonaren els passos feixucs del soldat ms fornit del
poble i un rat penat que penjava del sostre, fugi i s'amag rera
d'una viga corcada i polsosa.

En Jani es deix dur com un nin fins que l'Elena va dir-li tota
consirosa. -Veus! Aquest s el Sant Crist. Fa miracles! veus? t
la llaga i fonda! molt fonda! L'home que el feia la hi fu aix
irat, i mor de tristesa. Mira, ara que no et veu cap company,
digues i fes el que jo digui i faci. El Sant Crist no ho dir als
teus companys d'idees. Pregarem, que es molt bonic pregar!...
Veus? fins sembla que ja ens escolti!... Quin posat t de bo!...
mira'l Jani! Oi que es retira al teu pare?

En Jani que escoltava prop seu la veu amorosa de la seva estimada,
movia el cap afirmativament, i de sobte caigu agenollat. Aquell
guerrer, temut per tota la contrada per la seva aspror i valentia,
fu un sanglot d'infant que resson en la fosca. Era la primera
oraci que en tota la seva vida deia de tot cor!

Llavors els Sants li semblaven vivents; hom diria que llurs ulls
tenien lluentors humanes i que sos llavis somreien i que fins els
cors bategaven d'alegria sota els ropatges envellits de fusta
corcada i descolorida. El guerrer tornava a sser de Du!

L'Elena resplendent de joia seny tres voltes En Jani com si fos el
seu germanet petit.

-vs dient: pel senyal de la Santa Creu...

En Jani anava repetint les paraules que deia la seua promesa fins
que tot sol fu amb sa m dreta estesa i rgida una creu en el
front sagns de la primera ferida, l'altra en sa boca tremolosa
d'emoci i l'altra en son pit sanglotant d'alegria... i en la paret
del temple es project una m gegantina que, amb els dits oberts
fu tres creus immenses, que havien d'alliberar per sempre el
soldat ferreny de mals pensaments, paraules i obres.

Son un clar lluny. En Jani esferet esbatan els ulls com un
orat i romangu sotjant en actitud marcial.

-Elena! has sentit? Em criden! Adu! Fins desprs!

-Senya't... Senya't a cada combat!...

En Jani agaf el fusell, fu una salutaci militar al Sant Crist i
sort entrebancant-se tot mirant els cims clapejats de neu.
Tornava a sser la fera!

En Jani va sser vist per l'enemic en eixir del temple, i tot
seguit una bala brunzent esmicol la campana que fu un toc
llastimer, com si fes un gemec de dolor que va estendre's per la
vall, com un clam de misericrdia exhalat en l'agonia! Desprs,
vingu tot un infern de bales contra l'esglsia que havia passat
una muni de segles per les generacions que la miraven com una
relquia.

Les parets s'esberlaren, la volta va obrir-se com si fos la boca
del temple que es bads per a fer el darrer sospir de la vida. Ses
Imatges tan velles, amigues de tothom, anaven caient entre
terratrmols esferedors i cruiximents terribles; fins els morts
del cementiri foren descolgats per les canonades i els ossos anven
pels aires amb les estelles de les caixes i aquella sentor de
temple que reviscolava l'nima, era esvada per la fumera
pestilenta de la guerra i la fetor de la mort!

I vingu la nit i amb la nit la pau.

I de l'esglsia de cloquer humil, punxegut i negre no se'n veu
rastre. Els altars desfets, les sacres per terra, el cap barbut de
sota l'orgue donava voltes dins la pica baptismal, la rella de Sant
Isidre clavada en un banc, la clau de Sant Pere dalt d'un
finestral, la custdia de Sant Ramon sota una cadira trossejada, el
cap de Sant Sebasti caigu a la pica d'aigua beneda i va
esquitxar el Sant Crist de la ferida fonda que es veia intacte amb
el ciri que hi deix l'Elena encs al seu davant i la llntia
abonyegada que brandava espargint un fum blau.

Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri
exhalava una oraci de claror plena, de misticisme, la llntia
espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del
firmament feien la pregria pel temple obert al cel on el Sant
Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneda que
davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de
vermell.

La taifa maleda dels enemics torb aquella oraci sense paraules,
aquella cerimnia solitria. Els soldats hi entraren fent una
cridria victoriosa i grollera amb veus de cansament i mots
d'embriac. Un soldat, el ms jovencell, va atansar-se encuriosit al
ciri encs de la flama dreta, immbil, com un dit autoritari posat
davant els llavis per imposar silenci, i de sobte recol esferet,
cridant amb esglai: -El Sant Crist sagna!... Sua!... s viu!... s
ferit!...

Tota la taifa emmud i es remogu davant d'aquell misteri,
esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encs, aquell Sant Crist
enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament
devallaven com si fossin vives, els an acorant, i un a un,
consirosos i avergonyits, amb els cors petits i llurs nimes
tremoloses van allunyar-se muntanyes enll.

El temple rest sol. La nit fou a cada respir ms quieta i fosca.
El Sant Crist com el jorn suprem en que el crucificaren fou voltat
de mirades temeroses en un silenci ple de majestat. Un a un, els
soldats, tot esguardant-lo deixaven caure els fusells i fugien per
les carenes agullonats per la fiblada del pendiment!

No se sent res, la fosca de la nit s tota arribada i el ciri
segueix cremant amb ms resplendor.

A poc a poc una ombra s'acosta agemolida i misteriosa i arriba a
les runes i tremolosa crida:

-Elena!... Elena!... Sc En Jani!... Elena!... Deu sser morta!...

Se sent un sospir de pena i un trepig lleu. L'ombra avana entre
les imatges trossejades, arriba al Sant Crist. s En Jani que plora
i prega bo i cercant la seva Elena.

-Du!... deu-me l'Elena!... Morta o viva deixeu-me-la veure!...

I torna a cridar-la amb una veu ms forta i sobtadament se sent un
remor esglaiadora, cau un Sant mig partit i de sota un sepulcre ix
l'Elena que romangu amagada tot el combat pregant entre sospirs i
llgrimes!

-Jani! sc viva !...

-Jo tamb Elena!...

-Mira el ciri com crema... Agenolla't Senya't!... Prega! Prega
fora! Que no ests content? Quin posat fas?- li deia l'Elena
sacsejant-lo com si volgus deixondir-lo d'un somni, i el soldat
estava embadalit i no li responia.

-Jani meu, qu penses? mira el Sant Crist! Mira com t'ha salvat!
Dna-li les grcies! Agenolla't! tremola! plora! prega! que no
ests content?

-Massa!

-Que no li ests agrat a Du?

-Molt.

-Doncs senya't! Qu fas? Que no te'n recordes?

-No! noms em recordo que diu dels nostres enemics.

-Doncs qu et passa? Qu tens tan parat? Jani meu, que no
m'estimes?

-Calla!

I aquell homens tot d'una mir el Sant Crist amb uns ulls plens de
dolor i va moure la seva testa afligit i sa mirada esdevingu
desficiosa i sos llavis tremolaren com si tinguessin por.

-Qu tens, Jani? qu tens? que em fas patir!

En Jani, com si fos pres d'un rampell de bogeria, es tragu un
ganivet de la motxilla i amb moviment rpid es tall un orella
apretant les dents i arrugant la fa contreta per la dolor i fent
un sospir que va omplir-li tot el cor d'una benaurana dola.

-Teniu, Du!... Jo no s pregar...- exclam amb els ulls guspejants
d'agrament.

-Qu fas, Jani!...- va exclamar l'Elena astorada.

-Calla! s ben seva!- i va tapar-se la ferida que li sagnava i va
somriure fent una moxaina a la seva promesa. -Ara, estic content!

L'Elena va trencar en un plor ple d'un sentiment desconegut.

Plorava esgarrifada de la feta del seu estimat, plorava de veure'l
esguerrat per sempre i plorava emocionada davant la gratitud
heroica d'aquell home fornit i valent i encs de joia i amb el cor
regalimant d'agrament i alegria.

-Anem, Jani, que et posar quelcom a la ferida que et sagna!- i
l'agaf pel bra, i van anar-se'n tot cantant:

Quan jo era petitet
la meva mare m'estimava,
me'n donava algun oet
i alguna ametlla ensucrada,
i ara que em som fet grandet
me'n fa anar a la batalla
i a la batalla del rei
que els que hi van no en tornen gaires;
trist de mi jo en som tornat
amb vint-i-una punyalades.
El cavall en porta nou,
trist de mi en porto les altres;
ai mare feu-me f el llit
en a la cambra ms alta;
poseu-me els llenols nets
que no els embrutar gaire;
jo em morir aquesta nit
i el cavall a punta d'alba.

I el ciri segu cremant. La seva flama vetllava els morts,
l'esglsia aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el cam del
cel, com si volgus assenyalar-lo a les nimes dels morts de la
batalla; radiant en les tenebres, illuminant la fa del Sant
Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines
plenes de gaiesa que volaven en l'aire com si dansessin seguint la
cadncia de la can que entonava sadollat d'agrament En Jani i
que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna
melangia!

(Aquesta can i la de la histria de l'Esparver son recollides a
Massanet de Cabrenys. _Nota de l'autor_).




L'ESCOLANET.

I.

En Mart, era l'nic fill d'un opulent comerciant de Barcelona. Son
pare per vanitat, i ell per natural afici a les lletres, va seguir
la carrera d'advocat sense cap intenci de exercir-la. Assabentat
que els seus cabals li permetrien viure amb tota esplendidesa,
seguia la vida d'estudiant lluny del neguit que turmentava els seus
companys, els quals en veure's a prop de finir els estudis sentien
la por de seguir els primers passos professionals. En Mart, un xic
romntic, passava llargues hores a la biblioteca de l'Ateneu
llegint tota la literatura naixent de Catalunya, escrivia rims
tmidament i estimava com un estima quan se t el cor sembrat
d'illusions i els ulls amarats de poesia. Ell s'anomenava
_intellectual_ i sentia un intens menyspreu per la joventut vulgar
i rica que passava la vida embrutida entre els vicis que llurs
riqueses els permetien fruir.

En Mart era un amic de les solituds; li plaen els passeigs pels
afores de la ciutat, els capvespres melangiosos de la tardor, i la
visi de la mar. Passava les hores caminant, com ell deia, amb els
seus pensaments, les seves illusions i les seves lectures
predilectes.

Un estiu en qu sos pares van anar a un balneari que ell odiava van
deixar-lo tot sol. En Mart, tot anant a fer les seves caminades,
conegu una noia. Un dia la segu, un altre li va somriure, desprs
li parl i a la fi va estimar-la. Era una noia esllanguida, d'ulls
somiadors, filla d'una famlia que havien perdut el patrimoni i
vivien reduts treballant, eternament enyoradissos dels temps en
qu les riqueses els voltaven.

El cor d'En Mart vessava pietat i amor i ben aviat va entrar a la
casa miseriosa, on encara qualque moble luxs restava com un record
del benestar passat. L'amistat segu, la joventut deslligada
escolt la veu d'una amor sense treva, i vingueren llgrimes i
desvaris a qu la tragdia paorosa pos fi amb un fruit d'amor, que
fou com un ceptre vivent que En Mart veia enlairat al davant de la
seva vida nit i dia!

Passaren anys. En Mart fin els estudis i allunyat de l'ambient
dels companys de sentiments, idees i aficions, es trob sol i trist
i a poc a poc s'an fent amb els amics que, com ell, no tenien
altra feina que passar hores i hores voltant taules de caf i seure
en poltrones blanes de les societats aristcrates. All, els seus
escrpols s'adormien i amb la convicci que la seva falta era
reparada amb un passament i amb l'amenaa que li fu son pare que
si es casava amb la noia, mare del seu fill, el trauria de casa, En
Mart es deix portar per l'ambient. Gaireb ja no llegia, i mai no
anava sol pels afores de la ciutat. S'an vulgaritzant; els
refinaments espirituals es marcien i fins, ara, sense donar-se ben
b compte del que feia, es deix prometre amb una beutat
aristcrata i presumida.

II.

Quan En Mart vei la ciutat, en baixar del tren, la trob fosca,
trista, atudora. El cel sense cap nvol li sembl trbol i fins el
sol malalts i brut. Tot l'estiu el pass entre les claredats
radiants d'un poble de la costa; la blancor de les cases
emblanquides, el cel reblert de gaies trasparncies, la mar dels
migdies de sol curulla d'argent enlluernador, i aquelles ventades,
que empenyien les barques, que se'n duien els nvols i enlairaven
onades, havien amarat els ulls d'En Mart, i ara, davant la visi
de la ciutat polsosa i negrosa sent la melangia de l'enyorament.

Arribava a ciutat per fer una muni d'encrrecs per a les seves
noces. Duia una llista de noms disposat a fer una jornada de les
que el seu pare anomenava de metge. Davant mateix de l'estaci
prengu un auto i desprs de llegir i rellegir la llista va donar
una adrea al xofer tot malhumorat. Entre el brogit de les campanes
dels tramvies, les remors de les motos, la fresa dels autos, la
bunior de la gent i els crits dels que venen diaris, En Mart hi
passava sense sentir res, fent un munt d'encrrecs de la seva
promesa, de la seva mare i del seu pare. A la fi, va arribar a casa
seva. Els porters van dir-li que estava ms colrat, ms gras, i amb
una monotonia aclaparadora li preguntaren un per un per tota la
famlia.

-La senyoreta est b?

-Molt b.

-I el senyor est b?

-Tots b, tots b!

-I la seva promesa?

-Tots b!

-I la cuinera?

-I l'Agneta?

-Tots b!- anava dient En Mart estemordit per aquella tirallonga
d'interrogacions sense fi.

En anar a pagar l'auto, el xofer mirant-lo de fit va dir-li amb
timidesa: -Que no em coneix?

-S i no!

-Sc En Miquel!

-No parlis ms, En Miquel Pons!

-El mateix!

-Qu t'ha passat? Que fas de xofer?

-s molt llarg d'explicar. Un dia que vagi amb calma...

-No vull que em tractis de vost! El teu pare estava en bona
posici!

-Doncs jo ara estic millor que ell.

-Que no vas acabar la carrera?

-S, no res! fra molt llarg d'explicar!

-Mira, si no et sap greu servir-me (perqu havem anat plegats al
collegi), jo ara anava a dir-te si podies venir aquesta tarda a
les tres!

-A les tres tinc viatge; a dos quarts de quatre s que puc venir.

-Molt b. Aleshores parlarem. Ara, sigues puntual!

-Sc formal com abans no faig _moros_ com els altres _chauffeurs_!
Crec que el millor capital de tota empresa s la moralitat!

-Adu, xofer honrat _nico en su clase_!...

L'auto fu uns espetecs com si estigus enrabiat i En Mart va
pujar l'escala bo i llegint una carta que la portera va donar-li.

Al seu pis no hi havia ning. Els metalls de la porta estaven
embolcallats amb paper de seda perqu no es rovellessin. Tot era
fosc. Va encendre l'electricitat i una muni de bestioletes negres
va esmunyir-se per sota de les portes ms properes. Va obrir un
ventall i el sol entr victoris illuminant la pols que jeia
dormilega per damunt de tots els mobles. En Mart, va trobar totes
les cambres esquifides, els mobles tristos, i els rellotges
aturats. i una tristesa va posar-se-li als ulls tot passant entre
aquelles parets agullonades per un esbart de claus que enlairaven
una collecci de quadres i objectes de mal gust que els seus pares
havien adquirit en els viatges al estranger.

-El Pars dels meus pares!- sospir En Mart, en el silenci del pis
solitari; i per sa imaginaci pass aquell sojorn a la ciutat
francesa on transcorren les hores vulgarment. Van visitar la torre
_Infiel_ que deia la seva mare fent una rialla que li feia
trontollar el seu greix de menestrala enriquida. Del Louvre, van
veure el diamant de la corona desprs de cercar-lo tota una tarda.
El pare va fer bromes a cau d'orella a la seva muller tot mirant
les teles abundoses de Rubens i van eixir del museu cansats de
caminar i mig penedits de no haver anat a les carreres de cavalls.
Les seves nimes insensibles a les sentors sublims de l'art no
havien gaudit de la castedat serena de la Venus de Milo, ni de
l'espiritualitat de les mans de la Gioconda, ni del davassall
d'nima que havien deixat en llurs obres Rafael, Tiziano i Ribera.

En Mart s'escruixia de la fredor dels seus pares en veure les
rastelleres de llibres damunt la barana del Sena; la indiferncia
davant els reflexos que vivien en les aiges del riu prop la
majestuosa Ntre Dame i de la rialla que feren quan ell els digu
que calia anar a veure el _Penseur_ de Rodin, precisament al
capvespre, a l'hora en qu l'nima sent els pensaments ms clars i
la immortalitat es fa propera!

Remembrant tot aix, En Mart, bo i mirant el pis dels seus pares,
desprs de fruir de tanta bellesa de mar i cel i roques i pinedes,
va sentir una tristesa pregona i aclaparat i tot neguits es fic a
la seva cambra. En aquell espai redut, ja se sentia un altre
ambient. Semblava la casa d'un altre. Una calaixera catalana
enlairava dues tanagres, una llumenera de cinc blens, un pot
d'apotecari ple d'escardots, i una morratxa de quatre brocs plena
d'elegncia. Una rastellera de llibres confortava l'esperit, un
estol de reproduccions de pintures immortalitzades per les gneres
passades, deixondia una mena de respecte ple de dolceses.

En Mart, va asseure's en una poltrona ampla i blana i rest una
galan estona cap cot amb sa pensa endinsada en una meditaci
feixuga i tenebrosa, que li somovia l'nima fins a la tortura. Prou
ho deien aquells sospirs que de tant en tant li alaven la post del
pit, com si una alenada de pena li emplens el cor.

Tot all del seu casori ho tenia gaireb llest i al seu gust,
desprs de lluitar amb els seus pares que tot ho trobaven que no
llua prou, que no feia goig i que tot semblava que costs menys
diners del que valia.

La seva situaci econmica era assegurada. La seva promesa era
bella, jove i rica com ell, sentia per ella admiraci i fins
simpatia, per En Mart no es podia veure deslliurat del turment de
sentir-se convertit en un hom vulgar, sense cap ideal, com aquells
que tant odiava en sos temps passats, i dems, no trobava en ses
amors oficials l'estimaci eixint d'un cor enamorat. Ell, que havia
estimat, restava aclaparat de no trobar tota la toia de les
emocions encisadores que l'amor ofereix als que s'estimen: una
gelosia guarida amb una moixaina amorosa! una llgrima de dolor
copsada per uns llavis plorosos que volen assolir totes les
ventures! una tristcia lenta, feixuga, estemordidora, que amb un
somriure afalagador de l'estimada fuig com el vent i deixa l'nima
serena i radiant d'una alegria reviscoladora! una esperana que es
mor poruga i resignada i que de sobte es fa vvida i enlluernadora,
que no cap dins del cor i vessa pels ulls que riuen i pels llavis
que canten! una illusi que fa claror dins l'esperit, i nit i dia
us afalaga amb les exquisideses dels somnis que us fan respirar
l'aroma de la felicitat infinita! No res!... No res de tot aix...
eren uns promesos amics que reien, presumien, parlaven sense cap
emoci. Les seves converses es podien trencar sempre per sser
seguides a l'endem, no duien mai la intimitat amorosa que fa
semblar la vida infinita i l'amor perennal. Els seus esperits no
s'havien compenetrat, eren promesos oficials; llurs nimes, per,
no s'havien proms encara!

Ara En Mart en aquella solitud ho veia ben clar. La fredor dels
somriures li glaava el cor, la serenitat de les paraules i les
mirades el desolava. La seva promesa era una excellent companya
d'esport, una deliciosa beutat grcil i encisera, una joia per
viure reblerta d'elegncies entre les mirades d'una societat que
l'admirs. Era una regina a la qual calia festejar per a assolir la
llibertat que duu el matrimoni i arribar al casori que s la
victria que tota dona escaient ha d'atnyer. En Mart, simptic,
ric i elegant complia els requisits necessaris i fou acceptat.

En Mart, assedegat d'amor, volia una caseta petita i plena de
ventures, on trobs aquelles mirades lluminoses que entren en la
foscor del cor i fonen la tenebra de la tristesa, on les rialles
esclatessin i una dona bella, jove i sana, l'estims lluny de
tothom. Regalimava la dolor dins el cor d'En Mart. A cada
recordana, hi queia una gota de foscor. Son pit esdevingu una
tenebra, son cos afeblit s'an ajupint a la poltrona, i en l'obagor
de ses nines, es veia la seva nima contorbada i muda. Sofria una
tortura constant. Plorava amb l'nima. Ses llgrimes queien dins
del seu cor, i ell, immbil, romania heroi rosegat per la dolor
punyidora i cruel. I aix, sent morir dintre seu l'alegria
vivificant que duia sempre recolzada en son cor, aix s'atur per
sempre la can que duia als llavis i sa boca mig oberta exhalava
sentors de sofriment.

Aquella dona humil que era mare del seu fill entrava radiant en sa
pensa fosca. I la veia fent puntes prop d'un llumet; regant els
testos del terrat curulls de clavellines, netejant els ocells,
seguint amb sos ulls candorosos els vols dels coloms; arreglant
calaixos i capsetes plenes de cintes i estampes tota una tarda de
festa i fent grans exclamacions d'alegrana en veure passar un
aeropl per damunt del seu terrat. La dona humil era, fent de mare,
com una mena d'imatge del penediment, i la seva beutat encantadora
feia un respecte com si fos santificada.

La dona humil era l'encs de la intimitat, del sacrifici i de
l'amor ple de tendreses i d'aquelles alegries que entren pregones i
tenen l'aroma de les flors boscanes. I En Mart covardament la
deix temers de les amenaces del seu pare.

-No en facis cas, dels plors de les dones, noi! T'han posat un
parany! Les llgrimes d'aquesta mena s'eixuguen amb bitllets de
banc!- li deia el seu pare tot enfutimat. I ell lluitava. Una dona
bona que estima s tot un tresor, i la seva promesa era una noia
assedegada de mirades, admiracions, xits; la seva casa seria
sempre oberta per tothom. Els carrers li eren la vida, les amigues
una necessitat i les modes una dria. En Mart fra al seu costat
un home que passaria la vida sota el jou de la riquesa que s com
una mena d'aigua que passa d'una casa a un altra apagant les
activitats que ms enlairen els homes. Ell no treballaria mai! Una
vida perduda!

En Mart va esclatar en un plor silent.

El timbre del pis va sonar una llarga estona. En Mart va alar el
cap de sobte, va eixugar les llgrimes que sentia fredes per sa fa
i an a obrir la porta. Era la portera.

-Qu fa, senyoret? Em creia que li havia agafat un treball!

En Mart va mirar el rellotge tot esverat. Havia pasat dues hores
en aquella poltrona cavils i macilent.

-s a dir que la senyora est b!

-Si, tots b.

-I el seu pap, li ha provat!

-Tots b!... Tots b!...

-I les noies ben aixerides!

-Aixerides !

-Els ha provat!...

-Molt!...; molt!... Em sembla que la criden, portera!...

-No, el meu marit s fora!

-s un ve!

-Hi vaig.

En Mart fu un sospir en veure's allunyada la mosca vironera de la
vella que per afalagar-lo garlava amb una veu montona i nasal
sense to ni so. Desprs va anar-se'n a dinar de pressa per mor
d'sser a casa a l'hora que havia dit al xofer i en baixar l'escala
va veure que l'auto ja era davant la seva entrada.

-Ja ets aqu?

-s l'hora!

-Ja sn les tres i mitja?

-Passen dos minuts!

-S que m'he llut; encara no he dinat!

-I tant de pressa que he anat per a sser aqu a l'hora!

-Anem a dinar!

-On?

-No s; a tot arreu em fa prou fstic!

-Vols anar al Royal? al Colon?

-Fuig... fuig!... anem fora de la ciutat. Tinc ganes de
distreure'm, de parlar amb tu. Avui necessito un cor al meu costat
per a vessar-hi la fel del meu i que m'hi posin un xic de mel!
Avui, tu ests content? sin, no vinc!

-S, avui tinc un bon dia!

-Du t'envia! Tu em fars passar la mrria. Que et fa res que jo
porti el volant?

-Fuig, home!...

En Mart amb la destresa del bon xofer, tot seguit es fu crrec de
la maquinria de l'auto del seu amic i en poca estona es veieren
triomfals, alant nvols de polseguera entre les pinedes que volten
la ciutat. All, enlairats per una muntanya augusta, voltats de
boscria ingnua i sota un cel jois de tanta transparncia, En
Mart cerc un lloc soliu i ms refet de les seves tenebrors, es
dispos tot dinant a sentir la histria del seu antic amic i
company de collegi que feia de xofer.

-Ja ho veus! tinc una carrera i faig de xofer, i per a res del mn
no em canviaria per cap ric! Coses de la vida! Millor dit, coses de
l'amor!

-De l'amor, dius?

-S, de l'amor! Veurs que quan vaig acabar la carrera vaig
enamorar-me com s'enamoren els esperits nobles i elevats per una
cultura refinada. Perdona la vanitat! No res, vam festejar com
estudiants i vam estimar-nos com gent granada. Conflicte!... El de
sempre. Que la noia no era com el meu pare volia; ms posici, ms
prestigi!... Ja saps que els pares veuen la felicitat en els
diners! Quan diuen que En Tal fa un bon casament, pensa que vol
dir que fa un bon negoci financier! M'explico?

-S, segueix! No t'aturis!

-Jo penso que un bon casament s el que respon a la meva mxima que
diu: cerca una dona bona que t'estimi!

-Est b!

-Varen comenar els discursos, desprs les amenaces, ms tard les
prohibicions i a la fi em van desterrar, i ja em tens a mi
avorrint-me en un despatx de Madrid sense oblidar aquella noia i
que per a mi era la ms bona i la que ms m'agradava. Jo subms, en
ms d'un moment vaig sentir ganes d'obeir els consells del meu
pare.  Creu-me que jo era el primer de lamentar que la dona que jo
estimava no fos del gust del meu pare! I per altra part, jo no
podia sacrificar un amor de dona per un caprici del meu pare! No hi
havia soluci. Les discussions cada dia ens allunyaren ms. Sers
un desgraciat! -em deia ell- i jo li responia: Que ho ha estat
vost amb la mare que no era rica? -Gran escndol.- Aix s faltar
al respecte. T no tens mn!- i fins un altra baralla no ens diem
res. Jo, francament crec que amb l'amor no s'hi poden fer jocs.
L'amor s massa gran i la vida s massa curta. Pel poc temps que un
home s a la terra cal restar-hi com un cavaller! Ves si jo havia
de casar-me amb una dona del gust del meu pare! i si desprs era
desgraciat? quina recana tota la vida! El meu pare des del fossar,
quin remei m'hi haguera donat?

-Qu vas fer, doncs?- va preguntar En Mart amb neguit.

-Mira, casar-me amb la dona que jo estimava i com que no tenia
cabals em vaig associar amb un senyor i vam comprar aquest auto; i
visc feli! Tinc la felicitat de veure una dona joiosa de mi,
valenta dels sofriments de la vida, que s'estima el meu fill com
una fera i que t per a mi una fidelitat ferstega! Qu ms vols
en aquest mn? Jo havia de llanar aquest tresor a l'oblit, com
qui llena un gat sobrer a la mar? No hi ha res com veure's
convertit en illusi d'una dona que tu estimes! A casa, quan hi
arribo, tot es torna un triomf, com si vingus de la guerra
victoris. I jo quan torno amb el guany del dia em sento venturs!
Tu no saps el plaer que fa sentir el plany de la dona que estimes!
Aquell reposa, seu, no et cansis val tot un dia de treball! i
desprs...

-Prou!- va interrompre En Mart follament.

-Veus? com tu tamb sents la indignaci! Ara al meu pare, li sap
greu i no gosa ni mirar-me! I jo no perdo les esperances d'arribar
a sser un home de lletres! La meva dona s per a mi un esclat
d'esperances!

-He dit prou!- Va repetir En Mart donant un cop a la taula que fu
trontollar la vaixella.

-Qu vols dir? No t'entenc!- digu son company tot confs.

-M'has ben llut! Aquesta em faltava avui!- va dir En Mart
passant-se la m per sa frontalera arrugada per la pena.

-Qu vols dir?

-No res, no res! M'has ben llut!... Anem!

-Menja! No has menjat res!

-Anem!

-Menja una mica!

-Prou! Qu ets l'administrador del meu ventrell?- i alant-se tot
enfellonit d'una revolada va asseure's al seient de l'auto darrera
mateix del lloc ocupat pel xofer. En Miquel Pons tot consirs va
agafar el volant i amb una veu tmida va dir: -On vol anar?

-No ho s; avall, cap a la plaa de Catalunya!

L'auto, desprs de trontollar una estona, es pos a crrer alant
un nvol de pols que s'ajeia mandrosament damunt els roserars que
ornaven el cam.

En Mart plorava sigillosament capjup, amb el cor entristit i la
pensa tenebrosa. Veia la seva vida com una desventura i havia de
resignar-se a viure amb el mateix heroisme que els que han de
resignar-se a morir! Ell havia tingut una dona fervorosa per
l'amor, i ara anava a mullerar-se amb una dona que sentia l'amor
com un esport o una distracci banal. El seu amic tenia ra; l'amor
s massa gran i la vida massa curta per no fer les coses com un
cavaller. En Mart volia una dona que sents l'estimaci com una
devoci, que fes de la casa un temple on per oracions florissin els
somriures, on illuminessin les claredats de les mirades amoroses i
per msica solemnial s'hi sentissin els murmuris de les besades! La
dona malastruga que ell festejava glatia sempre per l'xit de la
seva bellor i mirava la casa com un cau xuclador dels seus encants
i en fugia sempre cercant en l'aire els murmuris de la lloana i en
les mirades les guspires de l'admiraci que abrandessin el foc de
la seva vanitat sempre famolenca. En els collotges allunyats de
les multituds, la seva promesa era una dona aspra i trista com un
ermot, i tan bon punt hi havia uns ulls que la guaitessin esdevenia
com un camp florit de grcies i manyagueries.

Quin rosec! En Mart es veia com una voliaina que volta prop d'un
llum i que de sobte cau amb les ales cremades; llavors, caigut,
sense llibertat, sol, eternament sol, sense una missi per a
complir en tota la vida, quina fredor li entraria al seu cor! Com
aniria suplicant una guspira reviscoladora lluny de sa casa curulla
de riqueses! Com se li emplenaria el cor de penediments d'haver
dubtat de fer un b per covardia i egoisme! Davant del b mai no ha
de flamejar la tremolor del dubte, perqu tot seguit de complir una
bona obra resplendeix el premi del venturs contentament, de la
vivificant alegria i de la florida de somriures que endolceixen els
llavis frisosos en trenar la can de la puixana de l'esperit
esponers.

Posseir una voluntat de dona! En Mart deia que era gaireb
impossible posseir una voluntat, tot lo ms un boc! I ell en va
posseir una de voluntat fins al sacrifici i ara a tothora bull
dintre seu la recana de no haver-la conservada blanament en
l'estoig de l'estimaci lluny de les traves que la vida de ric li
havia posat.

Aix, pensatiu pass pels carrers forans de la ciutat, acorat i
retut, tement la mirada de les treballadores que vistosament
abillades anaven a la tasca emmirallant llur gaiesa en els
aparadors de les botigues luxoses. En Mart fins tenia ganes de
fondre's avergonyit i fins li semblava que li cridaven -Covard! -
Egoista! -Recorda't de la pobre mare del teu fill! Covard!
Egoista! L'alegria del teu xofer ser l'enveja de la teva vida!...

Tan bon punt foren a la plaa de Catalunya En Mart va tustar el
muscle d'En Pons, dient-li:

-Atura't! Quan te dec?- i mir el taxis que duia la bandereta
alada.

-No res!

-Ah! Aix no pot ser!...

-s intil, no et cobrar res! El que em sap greu s que t'he
molestat i no s com!

En Mart, home sempre esplndid amb els humils, va enutjar-se en
lloc d'agrair la gentilesa del seu amic de collegi i gorgol entre
dents: -Avui tot em surt malament! Aix m'aixafessin aqu mateix!
Aix s'acabarien tants martiris!

El seu company resta confs i fent-li una rialleta va pendre comiat
d'En Mart, que li sembl un rampellut incomprensible i violent!
Tot seguit posa el senyal de _libre_ i uns nuvis estrangers van
pujar a l'auto fent unes grans rialles.

En Mart penedit del seu enuig, va atansar-s'hi compadit del seu
company, que havia maltractat, per tot seguit l'auto va perdre's
entre el garbuix del trfec eixordador de la ciutat i ms
enfellonit, s'encamin devs el Continental i va asseure's a una
taula arrecerada on havia passat moltes hores sentint els seus
amics que passaven la vida tot esperant all l'hora de dinar; al
crcol, l'hora de sopar; al teatre, l'hora de dormir, i aix
esperant sempre els passaven els anys fins que la mort els triava
per al seu feix i se'ls en duia sense que haguessin fet res per la
ptria o el proisme que hom pogus agrair tot llevant-se el capell
al pas de la corrua funerria.

Tan bell punt fou assegut, un mosso va demanar-li qu volia pendre
mirant-lo de fit i passant un tovall per damunt la taula. Desprs
s'hi acost un de la colla dels intils, i fent-li grans alegrois
li digu:

-Ola Mart! Que ja ets casat?

-No.

-Quina alegria !

-Per qu?

-Perqu no t'he fet el regal i volia dir-te qu et fa falta.

-No res!

-Que ja haveu renyit? Qu tens, tan emmurriat?

-Creu-me que avui tot ho tiraria a rodar!

-Mira, si vols renyir m'ho dius i al cap de mitja hora de deixar la
teva promesa jo li far l'amor. Quina dona! Guapa, elegant, rica;
qu ms vols? Dems els teus sogres aviat tindran l'amabilitat de
morir-se i llavors, tira peixet! quina mina! No s qu ms vols?
De massa et queixes! Ja ho saps, si la deixes m'hi declaro!

-Sempre sers ximple!

-I tu massa intellectual! Encara et fan tanta enveja els tontos
que treballen? B, noi; si no fas ms bona cara, marxo! Un home
com tu de malhumor? Qu potser la teva promesa no sap prou
literatura per a parlar amb tu? Com que tu et penses ser un
esperit selecte! No t'hi encaparris; avui el casament s una
operaci comercial. Hi ha diner, les altres coses ja vindran, i si
no vnen ja se sap que tot no pot ser en aquest mn!

-Potser tens ra!

-Sense potser! Amb el diner tot se fa!- deia un elegant d'aquells
que gasten molt i no se li sap cap patrimoni.

En Mart deix transcrrer les hores lentes assegut sense respondre
al seu company que sense sospitar-ho l'anava tranquillitzant dels
seus turments. Ara ja no enyorava els temps en qu la seva nima
reposava en la blanor de les illusions de la jovenesa, i un diria
que havia esdevingut balb a les emocions passades amb l'amic xofer,
perqu comen de bromejar amb les bitlletaires sospitoses que li
oferien la sort. Es vulgaritzava. L'aroma de son esperit moria en
aquell ambient d'immoralitat i galloferia.

-Qu fas aquesta nit?

-El que tu vulguis. No, el que jo vulgui; vull anar al circ a veure
els pallassos! Em fan illusi i trobo que fa estiu! Dems s'est
fresc i no reca marxar! Dem tinc molta feina! Avui no he fet
res!... res!... Quin dia tant esgarrat!... I tantes coses com havia
de fer!...

III.

Quan En Mart va entrar al teatre tot just comenaven la rastellera
de _nmeros_ que omplenaven un programa de tres parts amb els
corresponents _descansos_ de reglament. Sol va entrar, va seure i
amb una illusi infantvola, tot encuriosit, es dispos a passar
una nit distreta.

De primer, sort una dona lletja que amb una rialleta perennal feia
dalt d'un trapezi una muni d'equilibris. Es gronxava dreta sense
agafar-se a les cordes; desprs, agenollada, desprs, amb un sol
peu i a la fi, tot gronxant-se, agaf amb ses dents el mocador que
deix a la barra del trapezi. A cada nova varietat d'equilibri, un
acatament, una rialla ms intensa i un lleu picament de mans sempre
eixit del mateix indret del pblic. La msica no callava mai. Tres
saltirons finals i el pblic li tribut un picament de mans ms
general. Era una malaltissa demostraci de pietat.

En Mart va picar de mans amb una amargor plena de tristesa. Quina
llstima! Pobra dona! La misria i la lletjor l'havien llanada al
mig del circ talment com una vctima romana donada a les feres
famejants, i ella trmola i avergonyida, fingint una serenor i una
alegrana que no tenia, es guanyava un mos de pa... i un fracs
com a dona i com artista!

Desprs d'altres exercicis, sense inters, eixiren tres jovencells
espigats, joiosos, riallers i bellugadissos. El pblic els va rebre
amb una gran onada de goig. L'xit era per ells, que tothom
esperava amb nsia.

Al so d'una msica triomfal i alegroia els tres jovencells
comenaren de fer una muni de salts que van encisar el pblic.
Tantost finien llur tasca perillosa, l'esclat d'entusiasme
ressonava per tot el teatre. El ms jove dels artistes feia uns
acataments plens d'agrament. De sobte, la msica emmud. El pblic
no respirava. L'emoci planava damunt la multitud. Anaven a fer el
doble salt mortal. En el silenci de la sala se sent un -up!- i el
ms petit, vol pels aires donant dues voltes i rest dempeus,
rialler i triomfal, mentre la gentada els aclamava i la msica
entonava un pas doble rioler. En Mart sent uns grius de fred i no
pogu picar de mans, romangu enternit sense saber per qu. Son cor
floria una llstima i en sos ulls es congriaven les brillantors
de dues llgrimes que anaven creixent amb les ovacions que el
pblic feia als tres joves artistes. L'espectador que ocupava el
seient del seu costat, bo i tocant-li el colze li digu:

-Qui diria que aquest noi sigui fill d'aquella dona tan _mala
sombra_ que ha sortit primer!

-Fill seu?- va fer En Mart amb curiositat.

-S, s un bon fill que no vol treballar si no contracten la seva
mare!

-I el seu pare?

-Oh! Qui sap on para! Va abandonar-los i la misria se'ls menjava!
Jo els conec. Veu? Aquest pobre xicot ja ha estat dues vegades a
l'hospital!

-Per qu?

-Home de caigudes! No sempre surt b aix de fer salts!

-Bona nit! No vull sser cmplice d'una tragdia- Va dir En Mart
amb un to sec i el seu ve rest astorat mormolant. -Si s boig
que el tanquin!- i es recolz cmodament tot mastegant el seu cigar
apagat.

Quan En Mart va sortir del circ semblava un orat defallit pels
desvaris. Retut per ses remembrances, davant d'aquella dona i
aquell fill miseriosos i abandonats, se sent agullonat per la
tortura del penediment. Ell tenia un fill que veia com el del circ
fent salts mortals i maleint el pare que s'havia allunyat del seu
costat! Aix era monstrus. Ell era un malvat. I recordant la
conversa del xofer va arribar a casa seva i es llan a la poltrona
i exclam estemordit: -No puc ms!- I trenc en un plor sense
conhort!

-La meva vida s una mort lenta! El meu casament ser un
enterrament sense fi! no puc ms! no puc ms!- Exclamava el pobre
dissortat i a la fi va adormir-se afadigat i enfeblit, i somi que
es moria dolament auriolat d'una confortant alegrana!

Amb l'nima marcida per la dolor, els ulls emmustets, colltorat i
macilent, En Mart marx de la ciutat devs el poble, on encara
havia de romandre fins als jorns darrers de setembre. Talment En
Mart era com una flor boscana que mor enyoradissa en l'ambient
d'una estada closa i que sobtadament es reviscola en tornar a
l'aire vivificant de l'alba, en sentir la frescor del rou i en
veure l'aigua gemada dels xaragalls. En Mart davant la mar
esplendent, les claredats del cel i la beutat de la seva promesa,
agullonat per la gelosia que li fu deixondir un nou foraster
elegant, es lliur a la vanitat i a poc a poc se li esmorteren les
lluites que en l'anada a ciutat s'havien congriat en son cor. La
por al ridcul se li arrel i fingia ms que mai una estimaci que
no sentia. Per altra part la seva promesa, deessa de la colnia
d'aquell poble, semblava cada dia ms ntima, com si tingus una
miqueta de cor i sos ulls, ultra donar encs, poguessin llevar una
llgrima d'amor.

Apaivagats els neguits, En Mart restava com enlluernat i amb el
trfec de les noces no fu cabal de sos escrpols i sense saber com
havia passat el temps, tingu el surt de l'esglai, quan la seva
mare li digu plorosa atansant la testa venerable a son front. -
Fill, dem ja no sers a casa! Que sola que em veur!- I les
llgrimes de la mare, eixides del fons del cor, van lliscar
lentament per la fa d'En Mart com si li fessin una manyaga!

IV.

En l'aire se sentia la frisana d'un esdeveniment. Tota la placeta
que hi ha davant l'esglsia de la Merc tenia la polidesa de les
festes, neta, escombrada de poc i regada curosament. Les pobres de
l'entrada del temple semblaven ms joves, menys miserioses i menys
malaltisses. Els escolans ajudaven les misses ms distrets,
guaitant els homes que garlant en veu alta, guarnien l'esglsia amb
tota pompa. L'altar major era ple de flors aromoses, de ciris nous,
de canalobres lluents, de catifes blanes que xuclaven les remors
dels que hi passaven pel damunt. Les aranyes penjades al sostre
pujaven i baixaven silents i curulles de ciris encesos. A cada
cant del presbiteri uns bambs gegantins es movien amb elegncia
enlairant una muni de flors artificials fetes de paper de colors
esblaimats. En tot es flairava la sentor de la festa. Les noces
d'En Mart eren esperades amb desfici; el neguit torturava les
nimes, contorbava els ulls, i feia frisar els cors.

L'hora s arribada. La catifa ja surt fins al carrer entre un rest
de testos arrenglerats. Fa bella estona que ja ha arribat la
primera tafanera, una soltera prima, xuclada per l'enveja, que va a
veure totes les noces sense perdre l'esperana d'una dia sser ella
la reina de la festa, malgrat viure rfena de tota grcia femenina.
En poca estona el temple s'ha emplenat de mares amb llurs filles
que adalerades de trobar un lloc, se senyen tot enraonant i passen
per davant la capella del Santssim sense fer cap acatament. Un cop
arrenglerades, sense fer una guspira d'oraci es venten
frenticament i parlen de les robes que han vist a casa la nvia
els dies d'exposici. Un murmuri d'impietat passa per l'aire com
una ombra de pecat. De tant en tant, els ulls esguarden l'entrada
freturosos de veure-hi arribar la gent del casament.

A la fi se sent el potejar dels cavalls del primer cotxe que
s'atansa i tota la multitud es mou amb un gest de curiositat mal
continguda. Els cavalls s'aturen davant mateix de l'entrada, salta
el lacai, es lleva el barret de copa que duu ficat fins a les
orelles i obre la portella ceremoniosament. Surt el nuvi, desprs
sa mare, tota enternida, el pare panxut i crespat de bigoti, i tots
avergonyits, passen de pressa i silenciosos entre els centenars
d'ulls que se'ls miren adaleradament per no perdre cap detall de
les cares, vestits i joies.

-Mira la mare, quin vestit tant bo que porta! Quina blonda! Tot s
seda!

-Aquest vestit al _menos_ costa dos cents duros!

-Ai senyor! qui l'ha vista i la veu! Quan despatxava darrera el
taulell es deia Pepeta, ara es diu _Pepita_ que s ms fi!

-Per jo sempre li dic Pepeta!

-Res! Ells fent teixits i una mica de _contrabando_ s'han fet
milionaris.

-Veu? el seu fill s ms fi!

-Ui! quina diferncia! El noi s molt intelligent.  Escriu,
dibuixa b, li agrada la msica! I la seva pena s que li facin fer
de comerciant. Tenen cada disgust!

-I tan rics! Tothom en passa una o altra!

-Els diners no fan la felicitat, senyora Tusquets!

-Ja t ra ja! I qui s la nvia?

-s una noia a la moderna! Molt elegant, molt presumida, cabell
tenyit, molt tenyit, parla tres llenges i no sap fer una truita.
I de diners, a cabassos!

Entretant a cada cotxe que s'aturava passava un glop d'invitats,
els uns, mirant a terra tots vergonyosos, els altres, fingint que
miraven un rec de l'esglsia amb gran atenci. En Mart
endiumenjat i primorosament pentinat es passejava per la sagristia
mirant de tant en tant el rellotge. Un invitat se li acosta per
dir-li quelcom que ell agraeix amb un somriure gebrat i torna a
passejar-se desficis com si tingus un neguit i volgus haver
finit la cerimnia per esvair un pensament agullonador. Sentia al
seu damunt la mirada espalmadora dels ulls de Du que li deien: qu
fas, Mart? i son cor anorreat no responia.

Tot d'una, passa per l'esglsia l'oreig de l'emoci.

-La nvia!

Un escolanet que havia roms a l'entrada en veure arribar el cotxe
de la nvia toca una campaneta i l'orgue esclata en un himne
eixordador i triomfal que com un tro de tempesta rodola per l'aire
embalsamat del temple. La gentada fou presa d'una mena de desvari;
les noies es posaren dretes damunt les cadires, les mares estiraven
les testes cercant entre la gent una clariana per veure el pas
majestus de la nvia. Amb els ulls baixos, fent bracet del seu
pare passa entre la gent que la mirava de cap a peus: les mares amb
una mena de goig emocionador que les feia somriure ploroses; les
damiselles amb una mena de dola enveja i de respecte alhora; la
modista neguitosa perqu li semblava que caminava massa de pressa i
no llua prou la seva obra exquisida. Aix avan la nvia seguida
de totes les mirades i fou rebuda pels esguards dels que
l'esperaven al presbiteri. Bon punt va arribar-hi s'al el vel i
es pos al lloc que li pertocava. En Mart s'hi atans per a dir-li
una amoreta. Ella li respongu tota enquimerada:

-No em diguis res, que estic indignada. M'han trepitjat el vestit!

En Mart va restar esmaperdut i es pos rera el seu reclinatori.
Tothom va seure. Un capell eix amb uns papers a les mans, es pos
al bell mig de l'altar i comen a llegir en veu baixa. En aquell
moment sort de la sagristia un escolanet tan petit i escotorit que
tots els convidats van mirar-lo amb somriure de simpatia.

En Mart va restar sangglaat; sos ulls van clavar-se en aquell
infant que amb una veu deliciosa anava responent en llat a la veu
del capell. Feia esclafir i compadir a tots els que el sentien.

-Pobret!

-Quina preciositat de criatura!

-Pobre infant!

El nuvi mirava d'un cant a l'altre, talment com un nufrag que
cerqus una m salvadora entre les ones furients del temperi. Les
seves mans li tremolaven, sa fa esdevingu freda i una suor
d'agnic li amar la seva frontalera arrugada. Aquell escolanet era
el seu fill!

En Mart aterrat cerc adelaradament uns ulls que el miressin.
Tothom escoltava capbaix o mirava encisat l'escolanet.

I vingu aquell instant en qu el capell demana si hi ha qualque
impediment perqu les noces segueixin endavant, i un silenci
esglaiador va voltar l'nima d'En Mart que fou atuda per una
rufacada de pensaments, El noi del circ abandonat pel seu pare, el
record de xofer venturs, la serenitat de la seva promesa vanitosa
i sense amor, l'estimaci heroica de la mare del seu fill, la
terror de la vida plena per sempre ms de l'amargor d'un penediment
feridor, van sacsejar cruelment el cor d'En Mart que tot
transpostat avan vers el capell dient en veu baixa:

-Un moment!

-Endavant!... Endavant!...- va interrompre enquimerat el seu pare.

-No puc ms- exclam En Mart amb una veu ronca que feia feredat. I
agafant l'escolanet en sos braos i besant-lo frenticament
s'encar amb el seu pare i va dir-li en un silenci punyent i
aclaparador: -s el meu fill i no puc abandonarlo!- i fug
exasperat per la porta de la sagristia.

-On vas, desgraciat? et jugues el teu esdevenidor!- li crid
follament el seu pare.

-A casar-me amb la mare del meu fill! Que les millors riqueses de
la vida sn els tresors de l'nima! Mil cops pobre i feli que ric
i mort de tristesa!

Tots els convidats s'estremiren d'esglai. La nvia va esqueixar el
vel amb follia. El seu pare s'encar amb el pare d'En Mart dient-
li amb els punys closos: -Aix s una infmia!- Les mares plorant
van arribar a la sagristia i all van caure sense sentits. La
multitud de l'esglsia es va remoure com una fera ferida
mortalment. Els plors i els xiscles, es barrejaven amb els crits
dels padrins i els del capell, que els descompartia cridant:

-Per pietat! que sn a la casa del Senyor!...

I En Mart, plorant d'alegria, corria carrers enll abrassant el
seu fill i dient-li: -Fill meu!... Fill meu!... ara s que tindrs
pare!... M'has salvat! m'has salvat! fill del cor!

I aix arrib a casa de la mare del seu fill, esbufegant i plors
truc a la porta humil d'aquell piset alt i petit on tot el mat la
dona que estimava, havia roms cargolada per la tristor i sacsejada
pel plor. Duia la cabellera estesa i els ulls plens d'nima; les
seves nines eren amarades d'una beutat espiritual corprenedora. Era
com una mrtir que sofria en el silenci d'una resignaci superba.
-Jo no sc prou per ell! Son pare el mana!- i lluny de tota
rancnia, son cor es retorcia de dolor.

En sentir la porta, va anar per obrir i En Mart quan sent la
remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoci: -Sc En
Mart!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte
encuriosida. En Mart se li agenoll amb el seu fill i trmols
d'emoci exclam: -Sc teu per a sempre! Perdona'm!

I la dona de cor, que havia plorat hores llargues de solitud, tenia
els ulls espremuts i com que no tingus llgrimes per a plorar
d'alegria, li don per riure esbojerradament; i aquella rialla
fresca, sonora i triomfal rest per sempre ms viva i esponerosa en
el cor venturs d'En Mart!




L'ANIMA PUNIDA.
_(Contalla)_

Elsa, la dona encs, ha volgut anar tota sola per la mar. El vent
ha inflat les veles com si a la petita nau hi ans un mar coratjs
i bregat. Elsa ha casat l'escota, ha servat el tim i ha posat el
vaixell proa a vent; s'han obert dos braos d'escuma, i la petita
nau, fent cabussons victoriosos s'ha allunyat, i Elsa reia
esbojarradament, i rient rient, les veles es feien petites, tan
petites, que de terra estant ja no es veien.

Elsa, la joia esplendorosa de la joventut, la damisella tota
bellor, va sola per la mar. A terra, ploren penedits d'haver
respectat la seva voluntat, els seus amadors. La seva gosadia ha
deixat tota una estela de temors: els ulls, miren al cel
implorants, els cors es retorcen adolorits, els sospirs fugen del
llavis, assedegats de besar-la, i les llgrimes es posen davant les
nines desficioses de veure Elsa, la dona ideal que fuig escampant
rialles per l'enlluernadora solitud de la mar esbullada pel vent.

Elsa s petita, fina, lleugera i bella. s un ceptre de formosor,
un goig inefable, una tija exquisida, un enfilall de grcies, una
toia de sublimitats! Amb els seus ulls entra a les nimes, amb la
seva veu entra als cors, amb la seva beutat esclavitza les nines de
tots els que la miren. Elsa, petita, fina, lleugera i bella, no t
altre amor que la seva formosor. Si li cau un cabell, plora tres
dies, si una ungla se li ratlla, sospira deu nits, si li neix una
arruga, malalteja un mes! Elsa, la donzella ocellet, sols t por de
tornar-se vella i veure com s'esblaimen les seves grcies i esdev
com una flor mstiga. Per aix quan fa anys, plora tot el dia, i es
cobreix de roses, perqu quan toca l'hora del seu naixement les
batallades no panseixin son rostre de set rosat. Elsa, la dona
encs, s sempre voltada d'amors que no vol escoltar; t por que
les besades li apaguin la frescor, t por que un sospir pregon li
despentini el cap, t por que una abraada li desllorigui el cos!

Elsa, la verge escaient, petita, fina, grcil i sempre bella, noms
roman serena davant els seus espills. Sn els ulls que ms li
plauen perqu no sospiren, ni besen, ni fan abraades i sempre li
diuen que s bella com mai. Agenada i gorja-florida no gosa
moure's per mor de no deslluir-se, i roman extasiant-se en sa
bellor emmirallada.

Elsa!... Senyor del cel!... ja no s a la nau!... Mireu com van
les veles d'un cant a l'altre!... i com la petita nau vira sense
una m que governi el tim!... Elsa ha caigut a la mar rient
esbojarradament i les onades l'han colgada fent escuma mig
embriagades per la remor del vent!... Elsa, petita, fina, lleugera
i cada jorn ms bella!... qu ser de ta beutat i dels enamorats
sense fi!... Negar-se com es neguen els homes i les dones que no
sn petits, ni fins, ni lleugers, ni encisadors com ella!

Elsa!... surt tan sols un instant a rebre el comiat triomfal dels
esguards, els besars i els sospirs que els enamorats t'adrecen
morint-se d'amor per tu!... Passen les onades forudes, brolla de
les blavors l'escuma vivent, s'ala la ventada amb sonoritats
esplendoroses... i Elsa, en lloc!

Sabanell s la platja ms valenta del mn. Les platges s'obren
amoroses a la mar i prenen la forma d'una mitja lluna com si
obrissin els braos per estimar. Sabanell s la platja del coratge;
ella surt ardida mar en fora sense roques que li facin d'escut, i
porta al seu damunt una pineda confiada i olorosa, i s enjoiada
per les verdors d'un llac. La mar al seu davant t les foscors de
la ira i li envia les onades ms fortes del seu fons i li llana
les ventades ms fredes del seu pit i li remou la sorra amb m
torturadora. Sabanell no recula i treu la fa mar endins. I les
canyes del seu areny s'alcen dretes com cabells eriats per la paor
de les lluites. Davant de Sabanell, la platja coratjosa que sempre
roman deserta en les roncors del vent, les ones s'hi ajeuen fent
ventalls d'escuma que pugen i baixen i es fonen tot seguit. La
sorra s tota llisa de tanta solitud. Sols s'hi veuen les petjades
que les gavines i els necs deixen en l'arena que les pluges han
anat polint.

Ara al lluny es veu negrejar una cosa que puja i baixa i s'atansa
amb lentitud. Com que es fa fosc, aqueixa lentitud es fa basardosa.
La tenebra s'acosta ms de pressa que el cos que puja i baixa.
L'aire ha perdut la transparncia, el cel la blavor, i el neguit es
fa lloc en les nimes i regna per tot, com el cant dels grills.

El cadver que negrejava, ja rodola per damunt la sorra humida; ara
puja, ara baixa, s'atura, com si dubts entre passar la nit al ras
o restar en terra ferma o no deixar el bres de l'onada i la remor
somiosa de l'aigua. s Elsa morta!... servant encara tota la
delcia de la seva elegncia i tot l'encs de la seva bellesa
augusta. Reposa en la sorra amb la lassitud de la mort! La fredor
de sa carn jove, corglaa; la mirada morta en ses seves nines
obertes i cegues a tota clarcia, fa defallir. Fulguren les
brillantors de ses dents entre sos llavis muts eternament; sols la
cabellera, encara vivent, oneja amb gentilesa dins l'aigua que la
remou amb suavitat com si fes una manyaga amorosa. Elsa s morta i
la seva nima resta al costat del seu cos!

Aix que ve la mort, l'esperit, amb la fora de les flames i del
fum, puja!... L'nima de la divina Elsa era tan pesant que an al
fons de la mar! Quina feresa, quina foscor d'espluga, quina gebror
de cavorca i quina paor entre les roques del fons que semblaven
gegants adormits per la fatilleria diablica. Elsa tota arrupida i
plorosa, pietosament va cridar els dofins que passaven travessant
les onades, cossant els peixos d'argent, i els dofins enternits,
tots tristos i endolats i seriosos varen escoltar l'nima atuda de
la gentil donzella.

-Dofins!... Porteu-me a terra!- va suplicar planyvolament.

Els dofins submisos, resignats i amatents, van dur el cadver devs
la terra i el deixaren damunt l'onada blana prop del rompent de la
platja de Sabanell.

Ara que s a la platja i ve la nit, l'animeta d'Elsa, poruga i
desolada, tremola de fred i mira temerosa la solitud que a poc a
poc es torna tenebrosa i freda. L'nima d'Elsa, vetlla el seu cos,
encara joiosa de la seva beutat corprenedora, vetlla la seva gerdor
gloriosa, encara galejant i escotorida! Ha passat la mort sense
desfer ses perfeccions exquisides, sense esgarriar ses harmonies
reblertes de grcia! I si la nit no fos tan bondadosa amb ella? I
si el sol de l'endem la descobreix plena de rosada? -Un aixopluc!-
demana Elsa, i cerca endebades. Tot s planria i l'aixopluc no es
troba. All es veu un llumet! quin goig!... un llumet que viu en
mig la foscor solitria, s tot un racs, tot un raig d'esperana
per al pobre desvalgut! L'nima d'Elsa hi va adalerada, i... era
una cuca de llum que amb el seu foc sense caliu illuminava les
herbes.

-Cuca de llum! si em fessis claror tota la nit! Tinc una por! tot
s tan fosc! i tinc una por que els papaus de la nit facin malb
el meu cos que s una joia!

La cuca de llum, fent ms claror que mai, va anar-hi renouera, i la
seguiren, cantant, tota una rua de grills, xiulant, tot un aplec de
ttils, i, consirosos, tota una host de banyarriquers, tores i
marietes que van voltar el cadver d'Elsa i el vetllaren fins a
trenc d'alba. Entretant les rates pinyades amb llur vol indecs
dibuixaven en les tenebres unes garlandes plenes de misteri.

Elsa aix pass la nit menys afligida, i, quan llustrejava, vei
meravellada que la mar l'havia deixat damunt la sorra a poc a poc,
com si tingus por de desvetllar-la, amb els braos ben posats per
amor que ella no pats, la cabellera estesa, per amor que fos ben
gaia; i les ones al seu davant eren tan petites que semblaven
agenollades, com si, penedides d'haver-la occit, li demanessin
perd!

El sol ha eixit! La mar es mou i gronxa la claror naixent. L'aigua
es torna de color de cel i el cel es torna de color de foc. L'aire
s'omple d'una pau excelsa i de claredats vivificants.

Tot s'omple de vida i el cos d'Elsa no es mou i s fred i sembla
marcit. La xardor del sol li fon la bellesa lentament.

L'nima d'Elsa sent una angnia intensa; amb una fulla d'arbre pren
aigua de mar per mullar-se els ulls que se li entelen i amb una
alga amarada es xopa els llavis que se li tornen esblaimats i
emmustets, i amb un desfici de delirant, lluita amb una mosca
vironera que volta remorosa per damunt el seu cos mort.

La mort!... la mort s la nit de la bellesa! Elsa tan escaient i
lluminosa, i la nit de les teves grcies et lleva la blancor de
vori, t'apaga la brillantor dels teus ulls, t'arrabassa la frescor
dels teus llavis i a poc a poc et far terriblement repugnant!
L'animeta d'Elsa enutjada desvarieja de dolor. Remou la sorra
cercant dues conquilles per cobrir els seus ulls i arrenca
farigola, roman, i fonoll per perfumar-se i pren sorra humida per
tapar son cos negrenc. Elsa plora aterrada la mort del seu encs.
Quina tortura!

Els seus sospirs i els seus sanglots feien entendrir la sorra i
tremolar els pins; i les ones, per no sentir-la, tot just
arribaven, reculaven esporuguides i l'escuma es fonia tot seguit
corferida! Quin jorn tan llarg; les hores tenien la lentitud dels
suplicis!

Torna a fosquejar. L'nima d'Elsa jau retuda i si no fos immortal,
hom diria que estava morint-se de sofriment i tristcia... Ja no
gosava mirar el seu cos, sols plorava sense conhort estemordida.

Tot d'una es redre irada, com si una punyida la fibls de sobte.
Un corb lluent, negre i altiu, esguard el seu cadver. L'nima de
la gentil Elsa fu un xiscle paors, i desprs, agemolida, folla i
clement alhora, es pos davant del corb i li amanyagava el plomatge
de dol i li afalagava el bec sinistre, i el corb amb una veu
esquerdada, va dir, urcs:

-Tot el que jo em menjar no s'ho menjaran els verms!...

Elsa fervorosa de la seva gaiesa, trem esborronada i s'al i es
llan a terra presa d'una exaltaci boja, es pos a crrer platja
enll, entre les ombres de la nit que tornava ms aclaparant que
l'altra.

Caient i alant-se, afeblida per la dolor i la fadiga, arrib al
poble i adaleradament cerc la casa del batlle. Va entrar-hi pel
forat de la clau, segu totes les estades i a la fi el trob
adormit en la blanor d'un llit de capal alters i ple d'ornats de
coloraines fines. Elsa, xisclant, tant com podia, va dir:

-Senyor batlle!... Senyor batlle!... Pietat! El meu cos s
abandonat! Un aixopluc!...

El batlle va moure's ensunyat, obr sos ulls en la fosca, al el
cap del coix i escolt una bella estona. Ses odes s'ompliren de
silenci i es torn a adormir i pass una nit regirosa.

L'nima d'Elsa fu cap a la casa del fosser. Hi va entrar per la
gatonera i el va trobar fent una bacaina prop de la cuina amb una
pipa apagada a la m. Se li acost a l'orella  va cridar-li:

-Bon fosser; aneu tot seguit a Sabanell que hi ha un mort sense
enterrar! Tanqueu-lo en una caixa que encara s un tresor! Cuiteu!
Bon fosser, tingueu pietat de mon cos!...

El fosser va deixondir-se tot esglaiat, mir la seva dona i li
digu amb astorament:

-Que m'has cridat?

-Jo?... No!...

-Quina llei de cosa m'ha passat!...

-Somiaves!... Vs al llit, vs!...

El fosser, avergonyit d'haver passat por, segu tota la casa
consirs, amb un gresol penjat al dit. Mir sota dels llits, dins
de tots els armaris, dalt de les golfes, i, a la fi, entr a la
seva cambra guaitant amb feresa les ombres del seu voltant.

L'nima d'Elsa consumida i anguniosa, pass pels carrers i places
del poble adormit fins que va albirar una finestra illuminada. Era
casa del metge. Hi entr per la xemeneia i el trob tot capficat
llegint. Li tap els ulls, li va cloure la boca i li tanc el
llibre. El metge espaordit va alar-se.

-Vs a Sabanell. Hi ha un mort, porta-li un remei que faci eterna
la seva bellesa!- li digu l'nima corferida.

I el metge sort de casa seva esmaperdut.

Elsa va crrer platja enll. Prop del seu cadver hi havia un fanal
encs i un home. En arribar-hi va veure el carrabiner que tapant-se
la cara, amb el peu, cobria el seu cos de sorra.

Elsa, exhaurida, va caure sense sentits!

I una clariana es vei en el cel i els estels van separar-se per
deixar passar dos ngels que van davallar fins a la platja i
alaren de la sorra l'nima d'Elsa, la dona ideal, la joia
esplendorosa, la damisella bella, la verge escaient, la tija
esquisida, la toia d'encisos, el goig inefable, la petita, la fina,
la grcil, la formosa!...

-Ala't!... Elsa, el teu martiri terrenal ha finit! Lliura l'nima
a Du!...

L'nima d'Elsa va reviscolar-se. Mir joiosa els dos ngels, el
carrabiner, el seu cos picossat pels corbs famolencs i ple de verms
terriblement repugnants, i romangu serena!

-Vina amb nosaltres al cel. Ara ja has purgat el pecat de la
vanitat que t'ha fet anar l'nima a fons. La teva presumpci ja s
humiliada! Ara anem a guarir-te les nafres dels sofriments. Vina
amb nosaltres al cel!... vina!...

Elsa meravellada fu un sospir i un lleu somriure va clarejar en
son esperit.

La seva existncia havia estat curta, lluminosa i graciosa com la
vida d'una guspira i, com una guspira, en morir es torn cendra
pesant i fosca! Ara purificada per la dolor, sent aquella fora
que fa anar les flames sempre amunt, i sense voler es sent
enlairar-se!... enlairar-se!...

I els estels d'aquella nit van estremir-se de goig i feren una
esgarrifana de claror celestial!...

(Blanes)


FI.










End of the Project Gutenberg EBook of nimes atudes, by Josep Roig i Ravents

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK NIMES ATUDES ***

***** This file should be named 17410-8.txt or 17410-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/1/7/4/1/17410/

Produced by Ricard Samarra

Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including including checks, online payments and credit card
donations.  To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
